“La història considera Alemanya i el Bayern els dolents de la pel·lícula”

Per què només es dedica una pàgina i mitja a Guardiola en un llibre sobre el futbol alemany? La primera pregunta no agrada a l’entrevistat, però ja se l’esperava. Amic de l’entrevistador des de fa anys, el barcelonacentrisme amb el que ens mirem algunes coses no encaixa amb un català que sent més proper Alemanya i el Bayern de Munic que a la pròpia Moreneta.

En Marc Mayola fa anys que és una de les veus autoritzades a l’hora d’analitzar el futbol internacional i també el de casa nostra. Se l’escolta en retransmissions diverses, és l’analista de l’Espanyol a Catalunya Ràdio i cada dilluns a l’Onze d’Esports3 repassa els detalls tàctics més interessants del partit del Barça. Meticulós i perfeccionista, ha publicat un llibre sobre la història del futbol alemany que interessa a tothom, inclosos els que només miràvem la Bundesliga quan hi havia Guardiola. Es diu 'Der Weg – El Camino del Fútbol Alemán' (Librofutbol.com).

D’on surt la fal·lera pel futbol alemany de part d’un mataroní de la Riera de Mataró?
El meu primer record futbolístic és la final del Mundial d’Itàlia 90, que va guanyar Alemanya amb Klinsmann i companyia, i és veritat que durant aquella dècada al Canal 33, que ja no existeix com a tal, ara és una cosa estranya que fan creació de continguts com es diu ara, feien els partits del Bayern de Munic, i vaig començar a seguir-los. Aquí comença tot. 

"Vaig deixar de ser del Barça quan Cruyff va deixar de ser President d’Honor"

Però tu érets del Barça.
Sí, en la mítica eliminatòria del Barça amb el Kairserslaurten, temporada 91-92  vaig començar el partit celebrant els gols dels alemanys, però la cangur que tenia em va dir que què estava fent, que els “nostres” eren els altres. Jo pensava que els meus eren els alemanys, que vestien de vermell com el Bayern. Vaig acabar celebrant el gol de Bakero amb ella. D’aquí vaig ser abonat al Camp Nou durant 18 anys amb el meu pare, ho vaig passar molt bé veient futbol però mai vaig tenir un vincle tant fort a nivell emocional com amb el Bayern.

En el teu cas, i deu ser el seu únic encert, Sandro Rosell et va ensenyar el camí correcte.
I tant! L’estiu de 2010 guanya per majoria absolutíssima i després es produeix un episodi vergonyós en la història del Barça: Cruyff tornant la insígnia de President d’Honor davant d’una telefonista que no li feia ni cas. Era una vergonya que un club com el Barça permetés que una de les personalitats més importants de la seva història es veiés en aquesta situació. Això em va fer deixar de ser soci per sempre més.

I de la teva conversió definitiva al 2010, arribem a aquest llibre.
Sí, bé. És un recorregut de la història del futbol alemany, que fa servir els principals clubs del país i la seva selecció nacional per entendre, a partir dels entrenadors i futbolistes llegendaris, com ha evolucionat a nivell ideològic i també la importància que té l’esport a nivell social.

El llibre comença amb el miracle de Berna, al 54.
Correcte. Abans hi havia algun equip mític, però és un moment clau perquè després de la Segona Guerra Mundial, el país va acabar destrossat en tots els sentits i hi havia la necessitat de reconstruir-se a tots nivells. Va ser una final que va donar autoestima al poble alemany, necessitat d’alegries després de l’època vergonyosa que havia protagonitzat. Guanyar a la millor selecció del moment, Hongria, va ser un motor de la recuperació a nivell nacional.

El llibre fa un salt d’aquí fins el 1974 amb una altra victòria sonada, davant la selecció holandesa de Cruyff.
Alemanya segueix sent potent durant aquestes dues dècades, com la final del 66 on perden a Wembley amb Anglaterra en aquella polèmica final amb el gol fantasma, però crec que és important ubicar-se als anys 70 perquè hi ha un canvi estilístic important.

En quin sentit?
Vint anys enrere, la capacitat de lluita, resistència... eren les claus de l’èxit. Dues dècades després, Alemanya té un joc espectacular, de les millors seleccions que s’han vist mai. Marca un canvi de paradigma i trenca els tòpics que deien que els alemanys eren simplement potència física.

"El futbol cada cop s’enfoca més al ritme i l’alemany és destacat a nivell físic i cognitiu"

Pot ser que Alemanya fos el dolent de la pel·lícula?
Efectivament. Per això també m’agrada Alemanya i el Bayern: són l’enemic fàcil per molta gent. De fet, també serveixen per trencar el tòpic que la història només recorda els vencedors. Tots recordem aquestes dos grans seleccions tot i perdre les seves finals.

La trajectòria dels equips alemanys quan comença a ser destacada?
Amb el canvi d’estil futbolístic, a nivell de club es veu reflectit amb el Bayern i amb el Borussia Mönchengladbach. Els primers van aconseguir tres Copes d’Europa i els segons, a banda d’arribar a una final, van sumar dues Copes de la UEFA.

A finals dels noranta el cicle es trenca. Quin és el motiu de la davallada?
A principis dels anys noranta segueix sent molt competitiva, però en realitat torna a ser una selecció que s’expressa a través de la resistència, la lluita… Però la proposta estilística s’havia empobrit. Quan cauen de forma ridícula a l’Eurocopa, els dirigents veuen que cal reestructurar quina idea ha de representar el futbol Alemany. És aquí on es construeixen acadèmies de formacions de jugadors i a nivell d’estructura es reforça per buscar un nou camí.

Els actuals entrenadors destacats són fills d’aquesta idea?
Correcte. Tuchel, Klopp, Nagelsmann... Realment tots venen d’aquesta formació i la inspiració de Rangnick, un dels pioners de l’escola.

Alemanya torna a ser competitiva, però creus que la Bundesliga ha aconseguit un estatus similar?
El que passa amb la Bundesliga és que a nivell internacional s’autoimposa unes limitacions pel model de club, on la inversió estrangera està regulada i els clubs sempre han d’estar en mans dels socis, així que tenen menys possibilitats econòmiques per fer dispendis, tret del Bayern que menja apart, ja que té recursos que altres no tenen. Però a nivell estilístic, molts entrenadors han començat a Alemanya i després han arrelat a altres llocs, com el Liverpool de Klopp, la Champions guanyada pel Chelsea de Tuchel.

Malgrat aquesta tendència, creus que hi ha hagut una petita regressió veient els últims resultats d’aquests entrenadors?
Crec que molts d’ells han arribat al zenit de les seves carreres en diversos equips, però també que el model actual cal replantejar-lo perquè és evident que la selecció no ha complert les expectatives en les últimes cites internacionals.

I això que els jugadors tenen molta qualitat.
Al 2018 s’hauria d’haver fet un relleu generacional a la banqueta molt més aviat, però també és cert que a Qatar 2022 no es va jugar per perdre com va passar. Tot això va generar una ansietat important a l’estructura de la federació, que veia com al 2018 i 2022 queien a les primeres de canvi com si fossin el Barça, quelcom inèdit per Alemanya. Però dit això, és cert que Alemanya sempre havia tingut grans jugadors a totes les línies, i ara et trobes que no hi ha defenses i davanters de primer nivell. Migcampistes els que vulguis, però hi ha línies que no són tant fortes.

Quin és el futur del futbol alemany?
Hi ha un bon futur. El futbol cada cop s’enfoca més al ritme, i el ritme de joc del futbol alemany és destacat, no només físic sinó a nivell cognitiu. Passen moltes coses i molt ràpides en el futbol alemany i això els prepara pel joc que s’imposa arreu. Caldrà replantejar, això sí, a nivell estilístic i formatiu quin tipus de jugador es formen per nodrir la selecció. A nivell de clubs, dependrà molt del model de propietat, ja que mentre sigui dels socis, tindran menys capacitat econòmica que altres països.