Jessica Pujol, estudiant de doctorat a Londres

Em dic Jessica Pujol Duran i visc a Londres, on actualment curso un doctorat en Literatura Comparada a la University College de Londres. Treballo donant classes de llengua a la mateixa universitat i dedico les tardes a cuidar un nen amb autisme. Vaig marxar ara fa quatre anys, al setembre de 2007, a fer un màster en Literatura i Cultura Contemporània a la Sussex University de Brighton. En acabar la carrera volia continuar formant-me i vaig aprofitar que tenia un nivell d’anglès prou alt per accedir a aquests tipus d’estudis a Regne Unit.

En quatre anys tens temps d’adaptar-te i començar a fer vida en el país d’acollida, de fet he trobat molt bons amics, he après a moure’m per la ciutat i a comunicar-me amb la gent, cosa que si bé ha suposat un gran esforç ha valgut la pena perquè m'ha brindat l’oportunitat de conèixer gent meravellosa que m’han fet sentir com a casa i he viscut aventures que seran difícils d'oblidar.

Quan vaig començar el doctorat, una mica a resultes de la crisis del 2009, vaig decidir de quedar-me a viure a Londres per uns quants anys i seguir estudiant. A vegades penso que m’agradaria tornar però ara per ara no m’ho plantejo, arriba un moment que la decisió no està a les meves mans sinó en l’aleatorietat de les circumstancies laborals i vitals que ens toca sofrir al jovent d’avui. Suposo que l’única manera de tornar seria trobant plaça en una universitat catalana, però insisteixo, per com estan les coses, em sembla que no passarà aviat.

Quan vaig arribar a Brighton comptava amb l’avantatge d’haver viscut a Londres prèviament, quan tenia divuit anys, i tenia una idea mes o menys definida del que m’esperava. Puc pensar en els contrastos que vaig sentir la primera vegada que hi vaig viure, bàsicament els contrastos que sentiria qualsevol persona de províncies en una metròpolis com és Londres, on hi ha camp per córrer, carrers per perdre el nord i línies de metro que no s’acaben mai. Molta gent, de totes les cantonades del món ens creuem cada dia i ens assentem de costat en un mateix vagó de metro sense saber ben bé a on mirar. La tolerància és un valor que em va sorprendre, l’obertura de la gent cap a diferents cultures i la convivència entre ells. Però també em va sorprendre (i encara em sorprèn) el contrast entre les classes socials, més notable que no pas a Espanya, només cal recordar els disturbis de principis d’agost d’aquest any, quan es respirava un aire postapocalíptic a la ciutat. De fet aquest és un problema que els politics, i menys els Torys, no sembla que tinguin pensat resoldre ni a curt ni a llarg termini.

Hi ha moltes coses que em sorprenen de Londres, com el preu dels tomàquets! El preu del bitllet del metro! Els preus, en general. També l’activitat cultural. He trobat gent amb gran bagatge: escriptors, artistes i personatges inclassificables amb idees i projectes d’avantguarda que han influenciat notablement en la meva feina i m’han donat confiança per viure de la manera que he triat. Una cosa especialment sorprenent és que una editorial anglesa, de Manchester, publicarà de forma modesta el meu primer llibre de poesies en anglès el proper gener.

El que més trobo a faltar de Mataró és la família, els amics, els bars i cafeteries, saludar a la gent pel carrer i assabentar-me dels rumors dels veïns. Intento estar el més connectada possible al món en general. Llegeixo la BBC i El Pais per fer-me una idea de les noticies angleses i espanyoles, però també segueixo el Capgròs en línia de tant en tant; he d’admetre que el Facebook és una eina que facilita la corrent d’informació. Per motius familiars m’interessa l’esport mataroní, sobretot el bàsquet femení que, segons m’informen, l’equip junior està fent un paper trencador pel club Mataró i, naturalment, segueixo les exposicions i els esdeveniments culturals tant com puc. Els amics i la família em mantenen ben informada i baixo unes quatre vegades a l’any.

M’estimo molt Mataró perquè és la meva ciutat i sempre ho serà. No sé si hi tornaré a viure però això no canvia que sigui el meu lloc, allà d’on vinc i allà a on torno si vull passar bones estones amb la família i els amics de sempre. És una ciutat mitjana que a molts joves se’ns pot quedar petita, però no podem oblidar la feina que fan molts d'ells per donar-li vida, de fet gràcies a aquests joves tenim una radio que funciona molt bé i una Casa de la Música sempre a l'aguait de trobar bona música. És clar que m’agrada queixar-me i m’agradaria que l’Ajuntament diposités més esforços en promoure la música; invertís en pavellons i en instal•lacions esportives i que les associacions culturals rebessin més subvencions, aquestes coses són les que fan que Mataró sigui una ciutat competitiva i interessant. Per altra banda, crec que és un bon lloc on viure, una ciutat tranquil•la i ben equipada; em sento molt afortunada d’haver-hi nascut, tothom qui marxa se n’adona aviat de que som uns privilegiats.

Els anglesos al•lucinen amb les Santes, n’he portat uns quants a viure les festes i fa gràcia com s'expliquen entre ells el fet de que contem fins a 15 desenes de vegades ajupits i saltant com uns animals: fa gràcia que una cosa tan natural pugui arribar a ser tan estrangera (però suposo que no cal anar a Londres per tal que la gent arquegi les celles).

També hi ha una barca al Tàmesi on ens ajuntem uns quants catalans a veure el Barça, de fet ja podríem començar a parlar d’una colònia mataronina a Londres, en conec a més de cinc i això si, tots són collonuts!