Iván Perea, un mataroní ultrafondista sense límits

Iván Perea és un mataroní de trenta-sis anys, corredor d'ultrafons. Veí de Cerdanyola Nord criat al barri de Peramàs, ens trobem amb ell per conèixer de prop aquest esport, una de les disciplines més dures que existeixen i l'esperit de superació que implica. Com ell mateix reconeix, "jo ploro en totes les curses". 

Quan comença la teva afecció per l'esport?

Vaig practicar futbol des de ben petit, a l'escola i al barri, més tard a la universitat... Hi ha un moment després d'independitzar-me que veig que no m'alimento prou bé, fumo, i decideixo complementar el futbol anant a córrer pel meu compte, però sense cap altra intenció. Corria 5 o 10 quilòmetres, però començo a enganxar-me, i a més em permetia més flexibilitat que no pas estar en un equip de futbol. Cap al 2014, jugant amb els veterans de La Llàntia, just en el penúltim partit de la temporada, quan ja tenia decidit deixar-ho, em trenco el lligament creuat i el menisc. M'operen i trigo un any en recuperar-me. Llavors és quan abandono definitivament la pràctica del futbol i segueixo corrent, prenent-m'ho cada cop de forma més seriosa. Llavors ja tenia clar que algun dia volia fer triatló.

Què és l'ultrafons? Per què t'agrada practicar aquesta disciplina?

Bé, totes les curses a partir de 50 quilòmetres es consideren "ultradistància", i llavors parlaríem d'ultrafons, en les seves diferents modalitats: muntanya, asfalt, curses de relleus... La majoria de curses d'aquesta disciplina són competitives i jo he participat en algunes, intentant competir, valgui la redundància. Sóc exigent i m'agrada fer-ho bé. Encara em manca molta experiència, però intento progressar sempre. També participo a curses no competitives, marxes de muntanya o travesses y les faig corrent.

Abans de dedicar-te a l'ultrafons, vas provar altres disciplines atlètiques?

Sí, vaig practicar triatló de curta i de distància olímpica, i més tard de llarga (Ironman). Vaig arribar a participar en l'Ironman de Barcelona, i a nivell de mitja distància he competit en unes 13 o 14 curses més.

Com et prepares? Com entrenes?

Intento seguir unes rutines: em llevo molt d'hora, a les 5, i els caps de setmana a les 6 o les 6 i mitja. Jo em marco el meu propi entrenament, per exemple ara estic fent blocs de càrrega, que seria una mitja marató diària, els dissabtes uns 25-30 quilòmetres y els diumenges una mica més. Això és el que he estat fent la setmana passada, per exemple. L'entrenament diari dura aproximadament hora i mitja, i els caps de setmana intento allargar-ho una mica més. El 99% de vegades entreno tot sol. Quan acabo l'entrenament, torno a casa, em dutxo i preparo el meu fill, que té cinc anys, el porto a escola en bicicleta, creuant mig Mataró, i després vaig a la feina, a l'empresa Blue Sun, creuant novament la ciutat. Quan acaba la jornada laboral, llavors faig el que fa qualsevol altra persona: estic amb la família, m'ocupo de les tasques domèstiques, etc.

És Mataró i el seu entorn un bon lloc per practicar aquesta disciplina?

Com comentava abans, tinc unes rutines i a mi particularment m'agrada córrer al Port de Mataró diàriament, repetint el mateix recorregut moltes vegades. A la ciutat tenim un bon entorn: bon clima, muntanya, el Parc Central, pots anar corrent pel passeig fins a Barcelona i també direcció a Caldetes... És cert que si vols entrenar en alta muntanya has d'anar per exemple al Montseny, però el tenim ben a prop. Tenim un entorn ideal.

Quins objectius tens a nivell esportiu?

Una cosa que em faria molta il·lusió és que tot això que faig servís per a alguna cosa a nivell social. Si jo amb la meva passió puc ajudar a recaptar fons per a una acció social, això m'encantaria. Per exemple, organitzant a la meva ciutat un esdeveniment al voltant de l'ultrafons, com es fa a altres ciutats. Amb un tram de dos quilòmetres i mig en tindríem prou, perquè els qui practiquem aquest esport estem acostumats a donar moltes voltes en un circuit curt. Són algunes idees que tinc al cap i que m'agradaria que es fessin realitat. Sí que m'agradaria que les inscripcions a les curses no fossin tan cares, i que tothom hi pogués tenir accés. M'agradaria també que estiguessin millor categoritzades, més divisions, i per tant més opcions a premis.

A nivell personal, què t'aporta la pràctica de l'ultrafons?

Bé, els objectius crec que van variant cada dos o tres anys. Ara, per exemple, m'he plantejat superar la meva marca personal i poder-me classificar per al sorteig a l'Espartatlon de Grècia, que és considerada Meca de l'ultrafons. A mig termini, m'agradaria fer un 24 hores, per preparar-m'ho bé. Ara m'estic preparant per a les 12 hores de Barcelona, que tindran lloc el 26 de febrer, i aquí vull superar la meva millor marca, que ara són 118 quilòmetres en 12 hores. Crec sincerament que puc aconseguir-ho. A nivell personal, considero que val molt la pena el que faig, perquè m'aporta benestar, em posa de bon humor i començo el dia amb la sensació de haver fet bé la meva feina. Quan acabo de córrer, acostumo a pensar, "he fet la meva feina, llavors ara me'n vaig la feina" (riu). Quan competeixo, hi ha un moment màgic que és quan creues la línia de meta. És un minut en què et ve al cap tot l'esforç que has fet durant molt de temps... Aquesta satisfacció, aquesta plenitud personal és indescriptible. En el meu cas, jo ploro en totes les curses, perquè em costa molt esforç arribar fins allà. Sí que vull dir que sense la Mary, la meva dona, res no seria possible, perquè és el meu pilar fonamental. Li vull agrair públicament el seu suport, perquè sense ella no podria fer res del que faig: és l'única persona que realment m'entén, que ve a totes les curses... Sempre la tinc al costat i ho valoro moltíssim. També vull agrair la feina del meu fisioterapeuta, l'Albert Llongueras del centre ESICS de Mataró, perquè sempre m'ajuda molt, sap quan puc competir i quan no, quan estic en condicions... En aquest sentit, recomano a tothom que vulgui córrer que busqui l'assessorament d'un professional, que l'ajudin a alimentar-se bé, a cuidar el seu cos... Això crec que és fonamental.

Reps suport per part d'alguna empresa o administració?

La veritat és que no, però tampoc m'he mogut massa. Suposo que seria qüestió d'anar a picar portes, no sé.. Per la meva manera de ser, que potser sóc massa humil, no dono massa importància al que faig, a més no tinc xarxes socials...

Recomanes la pràctica de l'ultrafons?

La veritat és que no (riu). Sincerament, no sé si ho recomanaria, perquè reconec que no és una disciplina "sana". Crec que s'ha de fer esport, indubtablement, i recomanaria que si finalment s'opta per l'ultrafons, es vagi mica en mica. Això és el més important, perquè si vols fer-ho massa ràpid t'acabaràs lesionant, et frustraràs i avorriràs, segur. Cal anar pujant distància o velocitat a poc a poc, amb un entrenador al costat, si pot ser, portant una dieta adequada... Pots optar per diferents modalitats, fent curses de relleus, etc. La meva recomanació seria la següent: si t'agrada molt, fes-ho, i si no, no passa absolutament res. Cal tenir clar que hauràs de dedicar molt de temps i privar-te de determinades coses, és sacrificat... Jo reconec que de vegades el cap et diu que ho deixis estar, però en el meu cas aquest esport és una autèntica passió. Sí que vull animar tothom a fer esport, perquè és fonamental. L'esport t'aporta moltíssim, és un valor en sí mateix... T'ensenyarà molt: a conèixer-te tu mateix, a conèixer altres persones... Aporta disciplina, benestar... Necessitem l'esport.