...I Europa va comptar fins a quinze!

I quinze! el bequetero, que s'ha convertit en gairebé un himne per Mataró, va sonar. I ressonar. I una altra vegada. S'havia acabat el partit entre la Sirena i un equip grec que responia a tot el que es pot esperar d'un equip grec finalista de qualsevol competició. I les mataronines havien guanyat. Havien tornat a guanyar. El públic comptava fins a quinze, les sirenes ho feien des de dins de la piscina. L'explosió d'alegria era enorme, no només per un triomf històric (equiparable, pot ser, a la Copa CERS del CH Mataró l'any 2009), sinó per com s'havia aconseguit. La Sirena mai va estar còmode. Mai va poder respirar tranquil·la. Mai les va tenir totes. Però va creure.

Oriol Debat, periodista de M1TV i speaker dels partits del waterpolo mataroní, cantava els gols i animava al públic constantment. Però va ser, també, el que va expressar el sentir de tot un Sorrall tens, agarrotat. El partit igualat, la Sirena sense clarividència en atac i el Vouliagmeni en superioritat. L'aturada impossible de Keeve a un gol cantat va fer que se li escapés un "uuuuuffff" que es va col·lar per la megafonia amb el partit en joc. Tothom va respirar tranquil un segon després.

Ningú ho veia clar. Laura López i Roser Tarragó, més de 10 gols a les semifinals entre les dues, estaven ofegades -a vegades literalment- per una defensa grega que tenia molt clar on estava el perill de les sirenes. Ciara Gibson es va deixar veure, Ona Meseguer també. Però la defensa grega feia que no es veiessin forats per disparar. Per sort, Clara Cambray va decidir agafar les regnes. Dos xuts que valen un títol. Primer per empatar a cinc en el darrer període. Moment crític. Tal i com estava el partit, un avantatge de dues dianes era letal per qualsevol dels equips. Després, a l'inici del darrer quart, amb un xut creuat potent i precís mentre les gregues seguien ofegant, al seu costat, a Tarragó. La seva celebració, contenta però amb el gest de qui confia en una mateixa, ho deia tot. Aquest equip seguia creient. No desplegava el seu joc, però tenia fe.

Quan Keeve va aturar l'últim xut de la boia grega en la darrear possessió, l'esclat va ser enorme. La banqueta va saltar d'alegria. Florin Bonca i Pau Cardenal estaven desbocats. Una situació que es va trencar uns instants pels àrbitres, que van voler excloure a diverses jugadores -va passar de tot en aquella possessió- però mantenint la pilota per Keeve. Els tres segons van acabar i la Sirena va donar en una setmana dos passos pel record. El que va un bon equip per  fer història (Copa de la Reina), i un segon que es fa per passar a l'eternitat.

Divendres, en acabar el partit de semifinals amb l'equip rus, Vicenç Tarrés estava a la grada feliç. Saludava efusivament a la gent amb un somriure que no podia amagar. Dissabte segur que encara era més feliç. Aquest triomf també és seu. Cal recordar-ho. I del club, i dels tècnics de base, i de tothom, en definitiva, que ha apostat per un model que fa que guanyar tingui una doble satisfacció. La de fer-ho, també, amb gent de la casa.