García Caro, el Guardiola mataroní de la lliga panamenya

Si a Capgròs decidíssim fer una secció de "Mataronins pel Món", sens dubte hi hauria d'aparèixer Juan Carlos García Caro, entrenador de futbol que ja fa una dècada que treballa a Panamà, formant joves i també dirigint equips de Primera Divisió com el Plaza Amador o el Tauro. Crescut a Rocafonda, format futbolísticament al CE Mataró i havent defensat les samarretes de diferents clubs de la nostra ciutat, un bon dia va fer les maletes amb el seu inseparable company Carlos Cañadas per fer les Amèriques, i anys després es pot dir que l'experiència ha estat tot un èxit. García Caro ens atén amablement des de la distància, sempre content de recordar la seva trajectòria a Mataró, la que segueix considerant la seva ciutat, i també per explicar-nos els projectes actuals a Panamà, un país que ja sent com casa seva.

Explica'ns la teva trajectòria primer com a futbolista, a Mataró. Quins records conserves amb més estima d'aquella etapa?

A la meva ciutat vaig començar a la meva escola, Germanes Bertomeu, i d'aquí vaig entrar a formar part del CE Mataró, arribant al primer equip amb 14 anys. Després, vaig marxar al Mataró Tiritas de futbol sala, que va ser una gran experiència. També vaig jugar a la UD Cerdanyola, Verdiblanca, UD Molinos, Rocafonda, PSV Pla d'en Boet, Atlético Mataró Buhilla, Hispania... A més, vaig estar al Nàstic de Tarragona. La meva trajectòria com a jugador és aquesta. Recordo amb especial afecte els meus anys al CE Mataró, club amb què sempre m'he sentit especialment lligat, sentimentalment i esportivament. Recordo entrenar i jugar al Municipal de l'avinguda Carles Padrós, amb aquella gespa que era una catifa aquells anys vuitanta. Me'n recordo del meu entrenador durant diverses temporades, Miguel Guillén, que em va marcar molt. També recordo especialment una persona molt estimada al club, en Pepe, el conserge durant tants anys. A mi, amb 12 o 13 anys em netejava les botes i em deia: "tu jugaràs al primer equip". I la veritat és que vaig debutar amb 14 anys, tot i que després vam tenir molts problemes amb la junta directiva i el president d'aquella època, que ens van tractar força malament. Se'ns va tallar la trajectòria a alguns jugadors d'aquella generació, però després vaig tenir la possibilitat de formar part del Mataró Tiritas de futbol sala, amb tan sols quinze anys, i mai no oblidaré haver pogut jugar a l’elit per exemple contra el mític Interviu Lloyd's de José María García i Mario Kempes. Recordo amb molt d'afecte haver gaudit d'aquells moments, els viatges, les concentracions...

Com va influir el fet de ser porter en la decisió de ser entrenador? Quins referents destacaries en aquesta posició?

La veritat és que el fet de jugar en aquesta posició, dirigint des del darrere durant tot el partit, constantment, ajudant l'equip, em feia pensar no només com a porter, sinó que interpretava el joc de manera diferent. M'agradava portar la veu cantant i jugar com a porter em va condicionar per ser entrenador, perquè m'agradava veure què es feia bé i què no.

Dels porters actuals, com a entrenador m'agradaria comptar amb els millors, òbviament, i aquí els meus preferits són Ter Stegen, Neuer i Courtois, sobretot pel maneig dels peus, per les solucions que ofereixen al joc, són a més porters molt reconeguts, i si un pot triar, tria els millors, és clar. De la meva època com a jugador, el meu ídol era Luis Miguel Arconada, un gran porter que em va marcar molt, fins i tot em vestia com ell, tenia una foto seva...

I com a entrenador, quins referents tens?

Com a entrenador hi ha una persona que va marcar molt la meva personalitat, que va ser Miguel Guillén, amb qui vaig estar unes quantes temporades a les categories inferiors del CE Mataró. Sempre vaig sentir l'afecte des del primer moment en què vaig arribar al club. Recordo que ja hi havia dos porters al Mataró, gent coneguda, molt bons, però el tracte que vaig rebre per part de l'entrenador sempre va ser d'afecte, em va transmetre en tot moment que tindria les mateixes oportunitats que els altres... Aquesta equitat i aquesta justícia em van marcar, perquè era de debò. No he pensat mai res de cap jugador sense conèixer-lo abans, jutjar-lo sense tenir-ne un motiu, etc. Això és el més important que vaig aprendre de Guillén, sobretot en el tracte humà al jugador. Ell va ser l'entrenador que em va deixar una empremta més gran en la meva època de jugador.

Avui dia, he de ser sincer, veig coses que no m'agraden al futbol modern: tot és molt especulatiu, si guanyes tot va bé, però si perds, te'n vas fora. Em van dir una frase quan vaig arribar a Panamà que em va marcar: "si algun dia et fem fora, profe [aquí ens diuen així], no serà per la teva feina, perquè sabem que és bona, sinó pels teus resultats". I aquesta és la realitat: et fan fora pels teus resultats, no per la teva feina. Això moltes vegades és injust.

Si he de parlar de referents actuals, òbviament hi ha en Guardiola en primer lloc, i després també admiro molt Ancelotti, sobretot per com maneja les diferents situacions que se li plantegen, també Klopp, perquè és molt innovador. N'hi ha d'altres que no m'agraden, per com són capaços de destruir el futbol, ​​un esport tan bonic i que s'hauria de basar en l'atac. Però és clar, cadascú defensa les seves qualitats i els seus pensaments, això està clar.

Explica'ns ara la teva trajectòria com a entrenador, primer a Mataró i després a nivell internacional.

La meva carrera com a entrenador comença just quan decideixo penjar les botes, amb 31 o 32 anys, que em sentia cansat. Aleshores arrenco seguint un dels meus mentors, Miguel Álvarez, un gran entrenador que llavors estava al CE Mataró, a Tercera Divisió. Anava a veure tots els seus entrenaments, i és així com començo a fer les meves primeres passes, organitzant planificacions, copiant entrenaments, preguntant-li, etc. Això em va donar la possibilitat de ser jugador-entrenador a l'Hispania, un club refundat de l'antic Caramelles, i em va fer veure que m'agradava ser entrenador. Vaig arrencar-hi, però al quart partit ja veia que no podia compaginar ser jugador i entrenador, i és quan vaig prendre la decisió de ser entrenador exclusivament i deixar la porteria.

Aleshores, em vaig preparar el curs d'entrenador al CAR de Sant Cugat, i de seguida vaig marxar a l'Argentona amb Carles Moliné, un personatge del futbol molt important a nivell del Maresme i diria que també de Catalunya. Una persona que defensava un model de treball concret, amb qui vaig aprendre moltes coses i vaig tenir l'oportunitat de desenvolupar-me com a professional. Després d'aquesta etapa, va sorgir la possibilitat d'entrenar el primer equip del Rocafonda, el meu barri, que estava en una situació complicada esportivament. Al cap de poc temps, em van proposar ser coordinador esportiu de l'entitat, i com que no sabia dir que no, vaig acceptar encantat. Aleshores, hi havia uns cent nens, i en poc temps vam arribar als 560. És quan instal·len gespa artificial al camp, vam aconseguir organitzar un torneig internacional... Tot gràcies al gran equip humà que teníem al barri.

I com sorgeix la possibilitat d'entrenar a l'estranger?

Vaig estar quatre anys al Rocafonda, sent entrenador, coordinador i director esportiu, sempre amb el meu company Carlos Cañadas, que és qui em fica en tots els embolics. En Carlos és un germà, es tracta d'una persona molt estudiosa del futbol, ​​molt fidel, amb qui segueixo a Panamà en aquesta aventura. Aleshores ens va sorgir la possibilitat d'anar a la Fundació Calella, recent inaugurada, amb una estructura molt professional, i vam decidir anar-nos-hi. Entrenàvem el cadet de divisió d'honor i vam tenir l'oportunitat de conèixer jugadors que després van arribar a l'elit. Allà ens va sorgir la possibilitat de fer una convocatòria de jugadors a Veneçuela, perquè poguessin viure l'experiència de venir a jugar a Espanya. És quan es crea el Barcelona Soccer School Program, mitjançant el qual vam fer proves de talents i tecnificació, i és quan els nois veneçolans poden venir uns mesos a Barcelona, ​​veure com és aquí la vida, com es treballa el futbol, ​​etc.

Després d'aquesta experiència, des del programa de Veneçuela es van posar en contacte amb mi i és quan m'expliquen que ens volien oferir uns campaments de tecnificació, perquè una persona de les acadèmies del FC Barcelona ens havia recomanat en aquell país. El desembre del 2012 vam viatjar a Barquisimeto, a Veneçuela, i vam tenir l'oportunitat de treballar amb 166 nens durant una setmana, amb entrenaments matutins, menjar, entrenaments a la tarda... Hi havia una gran expectativa, però nosaltres anàvem una mica a cegues, la veritat. Allà és quan ens adonem que la nostra feina els agrada i que l'experiència es pot anar repetint en el futur. Aleshores, vam acordar amb l'empresa organitzadora i amb la Barcelona Soccer School continuar col·laborant. Comencem a viatjar per tota Veneçuela, amb equips també de Primera Divisió, oferint la nostra metodologia, etc. En categories inferiors existien deficiències, i és clar que quan treballes en aquell país amb una cosa nova, se t'escolta amb atenció, que és el que ens va passar a nosaltres.

Poc després, va aparèixer la possibilitat de viatjar a Panamà, i allà vam entrar en contacte amb un gran club com és Plaza Amador, considerat "l'equip del poble", i és que es calcula que aproximadament el 60% de l'afició panamenya segueix aquest equip. A més, és el club en què va jugar Rommel Fernández, un ídol al país, mort prematurament i que va jugar a la Lliga Espanyola.

Quan finalitzem la nostra relació amb el projecte de Veneçuela és quan decidim desplaçar-nos a Panamà, per treballar-hi nosaltres sols. Ràpidament vam veure que teníem més nens que mai, que la gent estava molt contenta amb la nostra feina... Aleshores és quan la directiva del club ens va comunicar que comptava amb nosaltres per dirigir l'equip de Primera Divisió. És al novembre del 2014 quan ens contracten per a aquesta tasca, i aquí arrenca la nostra trajectòria com a entrenadors de l'elit panamenya. Va ser una experiència increïble: vam arribar a dues semifinals al torneig nacional, a les portes de la final i enfrontant-nos a un gran equip com és l'Árabe Unido. A més del Plaza Amador, també vam tenir l'oportunitat de dirigir un altre equip a Primera, el Tauro, arribant a disputar una semifinal de la Concachampions. Després, vam tenir ocasió de tornar a entrenar en una nova etapa Plaza Amador a Primera. Aquesta seria la trajectòria com a entrenador, com dic, sempre amb Carlos Cañadas.

En aquesta aventura a Centreamèrica, qui t'ha acompanyat des de Mataró, tant a nivell professional com personal/familiar?

En tot moment he treballat amb en Carlos Cañadas, que a més de soci i company és un gran amic, un germà per a mi. Quan vam arribar a Panamà el 2014 ens deien que deixàvem molt enrere, i ens ho plantejàvem com una aventura. La meva família en un inici es va quedar a Mataró, però el 2017 el meu fill va venir ja a Panamà, i el 2018 la meva filla i la meva dona arriben també. És llavors quan arrenquem una nova trajectòria a nivell familiar, tots plegats, a 9.000 quilòmetres de la nostra terra. Amb la família al complet tot va canviar radicalment, i la veritat és que ara estem molt bé aquí, treballant en allò que ens agrada, amb dues empreses relacionades amb el món del futbol...

Es valora especialment el paper dels entrenadors espanyols a Centreamèrica? Què podeu aportar diferent?

En el seu moment vam tenir l'oportunitat de ser professors de tècnica, tàctica i direcció d'equip al curs de l'escola de la federació panamenya, i això vol dir que se'ns valora. Per exemple, Thomas Christiansen dirigeix ​​la selecció panamenya, David Dóniga també dirigia un equip de Primera i ara és seleccionador del Salvador. Tots dos són espanyols... Crec que se'ns valora principalment perquè no venim a inventar res, sinó a aportar-hi. Segurament hem ajudat a canviar el model, en què es fa, com es fa... Jo personalment he tingut l'oportunitat de fer una anàlisi del jugador panameny, a través de l'associació d'entrenadors del país, i després crec fermament que aquest pot donar fins i tot més que el jugador europeu, si bé encara hi ha unes deficiències que fan que no pugui acabar d'explotar. Per exemple, el darrer jugador més ben valorat de la Copa de Oro va ser un jugador que entrenàvem nosaltres al Tauro, Adalberto Carrasquilla. El que crec que és important és tenir clar que un no ve a un altre país volent ser millor que ningú ni menyspreant el què hi ha, aquesta és la clau. Tenim un perfil caracteritzat per voler aportar, ajudar, col·laborar en la formació i el desenvolupament del futbol, ​​etc., sempre des de la humilitat.

Quin és el teu dia a dia actualment? Com es viu a Panamà?

El nostre dia a dia consisteix en administrar el nostre camp de futbol, ​​en què iniciem les nostres operacions com Barcelona Soccer School fa ja alguns anys. Inicialment seria només un centre de tecnificació, però veient que podíem competir, vam obrir la possibilitat de tenir un club competitiu, estar presents en tornejos, etc. Carlos Cañadas i jo som els fundadors de l'acadèmia i sempre diem que tenim una metodologia pròpia, dissenyada per nosaltres durant tot aquest temps, mitjançant la tècnica assaig-error. Ens hem estat fixant en el que treballaven entrenadors com Guardiola, Rijkaard o Van Gaal: cal tenir la pilota, desenvolupar el joc de posició, amb molta tècnica individual, intentar jugar amb la cama propera, utilitzar les dues cames... I el més important: hem aconseguit construir una obra social magnífica, amb jugadors de famílies amb molt baixos recursos, alguns fins i tot en l'extrema pobresa, que comparteixen equip amb allò que seria el jugador tipus de la nostra acadèmia, normalment procedents de famílies amb bon poder adquisitiu. Això també ajuda que tinguem un bon nivell competitiu, i de fet som de les acadèmies més reconegudes del país, sens dubte de les més llorejades. Hem guanyat tornejos a totes les categories, i tot això en poc temps de trajectòria.

Podem dir que a Panamà el nostre club té molt bona acollida, i a nivell personal he de dir que l'experiència és encara millor. Es tracta d'un país petit i molt acollidor, en expansió, amb coses molt bones, modern en algunes zones i amb un cert endarreriment en altres, però a nivell personal estic feliç, m'han fet avi aquí, el meu fill està casat amb una panamenya... El país ens va acollir tant a en Carlos com a mi de forma extraordinària, tenim molt bons amics. Panamà ens ha aportat moltes coses bones i és un país meravellós per viure-hi.

De tots aquests anys fora del teu país, explica'ns alguna experiència que recordis especialment, alguna anècdota.

Quan va arrencar aquesta experiència mai no hauria pensat que arribaria a disputar uns quarts de final de la Concachampions, amb aquell viatge inoblidable a Honduras, escortat per la policia, en un estadi amb 25.000 persones... A més, guanyem i passem a semifinals contra Motagua, un gran club... Una altra bona experiència va ser conèixer el seleccionador de Veneçuela, que va impulsar el futbol i va fer que fos més professional al país. Una altra va ser conèixer el ministre d'esports de Veneçuela, per exemple. Es tracta de diverses experiències que un intenta recordar, però la que recordo amb especial afecte va ser un viatge que vam fer a Mèxic i ens va permetre conèixer el seu futbol, ​​la seva estructura... Vaig poder compartir moltes hores amb Albert Espigares, un referent en la meva trajectòria, un bon amic amb qui som germans, amb qui ens vam conèixer en el curs d'entrenadors, fa tants anys, i amb qui avui continuem compartint anècdotes i mantenint l'afecte mutu. Ell va fer que amb el seu recorregut i la seva marxa a Mèxic nosaltres ens atrevíssim a sortir de Mataró. Penso que a Centreamèrica no estem tan lluny del que és el futbol europeu. He de reconèixer que el camí ha estat dur fins aquí, però hi ha una recompensa clara.

Què trobes a faltar de Mataró?

Trobo a faltar sobretot la família, lògicament. També l'ordre que hi ha en moltes de les coses a Europa, també a Mataró. En el meu cas, els meus pares i un dels meus germans ja van morir, però tinc un altre germà i m'agradaria poder abraçar-lo més sovint, saber si em necessita... També la família de la meva dona, amb qui tinc una gran relació, perquè és clar que ens falta aquest contacte físic directe. Viatgem freqüentment, cada any quan podem, per Nadal, o també la meva dona per a l'aniversari de la seva mare... Intentem recuperar el que no tenim durant tot l'any en aquestes setmanes que tenim l'oportunitat de visitar la nostra ciutat. Quan ets fora, el que pot semblar molt senzill o molt simple, si no ho tens es troba a faltar molt.

A nivell familiar, com us heu organitzat durant aquests anys?

És complicat. Si estàs solter és diferent, però amb fills t'has de preocupar del futur, de les escoles, etc. Jo tinc la sort de tenir una dona que sempre m'ha donat suport i m'ha fet sentir bé. El 2012 anàvem dos o tres mesos a Amèrica, tornàvem després, i aleshores viatjava jo sol. Després, ja a Panamà, vaig arribar amb Carlos Cañadas, i és el 2017 quan ve el meu fill, com he explicat anteriorment. El 2018 arriben la meva dona i la meva filla i, com dic, és quan canvia tot. A la llunyania es passa malament malgrat els avenços tecnològics. Un plora molt i no em costa reconèixer-ho, sobretot quan arriba la nit. Crec que ens hem organitzat bé, i això fa que la unitat familiar sigui encara més forta. Ara estem molt còmodes, gaudint junts del dia a dia, i qualsevol ximpleria la gaudim i aprofitem al màxim.

Tens pensat tornar a casa en un futur?

No ho tenim en previsió, la veritat. El meu fill s'ha casat aquí, tenim una néta meravellosa i una altra en camí, i ens cau la bava quan ens diu "iaia" i "iaio". És veritat que hem tingut alguna oferta per anar a treballar a Espanya, però al final no ho hem valorat, perquè estem molt ben ubicats i establerts a Panamà. El nostre aferrament a Mataró existeix, perquè és la nostra ciutat i hi tenim casa nostra, però de moment no tenim pensat tornar, potser quan arribi la jubilació. Ja ho veurem.