Francesc Borrull, professor d’espanyol a Chicago

Ens pots dir el nom, la ciutat on vius i la feina i activitat que hi desenvolupes?
Em dic Francesc, visc a Chicago, i treballo de professor d’espanyol com a llengua estrangera a l’escola pública.

Quan i què et va impulsar a marxar-hi?
Vaig marxar a Chicago l’any 2002 per dos motius. Primer, per la precarietat laboral en què em trobava. Tenia quatre treballs diferents, i a l’estiu havia d’anar a l’oficina de l’atur perquè no hi havia feina per a mi. Era una situació molt angoixant. Segon, perquè sempre havia volgut tenir una oportunitat de viure a l’estranger durant una temporada. Una amiga meva d’aquí Mataró, la Marta Rossell, era a San Francisco participant en el programa de professors visitants del MEC, i em va animar.

Tens previst quedar-t’hi molt de temps o penses en tornar?
Mai se sap! Abans sempre pensava que el futur el controlava jo, però el temps m’ha ensenyat –a vegades de forma brutal– que més enllà d’un parell de setmanes, no tenim un veritable control de res. M’estimo molt Catalunya, i trobo també a faltar la meva família i amics, però aquí a Chicago m’he casat i les coses em van molt bé. Em preocupa profundament la situació d’injustícia econòmica que pateix Catalunya, i això és un factor determinant per a no tornar, almenys de moment. També em preocupa la manca de llibertat nacional que patim, i m’agradaria que Catalunya fos un país lliure i independent. Potser si l’economia millora considerablement, i aconseguim ser un país independent, aleshores no tindria cap excusa per a no tornar!

Quins contrastos has notat en el teu país d’acollida?
Estats Units és un país anglosaxó, i la diferència amb Catalunya és significativa. Si ens posem en plan abstracte, segur que al final també podríem trobar moltes similituds, però com que no vivim en un món abstracte, haig de concloure que essencialment són dos països molt diferents. Per exemple, l’americà és molt frívol en aspectes tan importants com l’exercici de la democràcia.   També hi ha una exageració que a mi em sembla deformada de l’exercici de la llibertat individual. El concepte de llibertat mateix és com a mínim peculiar, i presenta contrastos que a nivell ètic i moral són molt discutibles. A nivell econòmic EEUU és evidentment un país que està molt per davant de Catalunya; em sembla d’un mèrit indiscutible la capacitat d’innovació que tenen, i també valoro molt el sofisticadíssim sistema de producció que tenen. Per exemple, aquí als EEUU hi ha ‘rebaixes’ tot l’any, i les botigues pràcticament no tanquen mai. Si necessites alguna cosa, la pots obtenir gairebé immediatament, el mateix dia, en hores.

Què t’ha sorprès més del teu nou país?
Potser és només una observació meva, però l’americà és molt immediat. Sembla que res no té importància excepte l’ara. Potser és la lleugeresa d’un passat tan breu, però a mi la veritat és que em sorprèn.

Què trobes més a faltar de Mataró?
Pensareu que sóc un llunàtic, però sovint m’enxampo somiant despert que camino pels carrers de Mataró. Avui la Rambla, demà el carrer Na Pau i la Plaça de l’Ajuntament. Un altre dia el carrer Pizarro, un altre la Riera, o el carrer de Santa Marta. Camino sol o acompanyat, però visc cada detall d’empedrats i textures amb joia i anticipació. Em passa el mateix amb altres indrets on he viscut, o que estimo especialment, com Argentona, Barcelona, Cadaqués, Montserrat, el Mas el Bruguer a Vilanova de Sau... És una experiència gratificant, però al mateix temps una mica trista, perquè m’agradaria poder recórrer aquests llocs físicament, i no m’és possible tant com voldria. Quan vinc de vacances no em dóna temps de fer-ho tot, així que tinc una experiència de la Catalunya que m’agrada més aviat fictícia. I del menjar ja ni en parlem!

Estàs connectat a l’actualitat de la ciutat?
Sí, segueixo les notícies a través de la ràdio i dels diaris digitals. No cal dir que l’internet fa aquestes coses molt més fàcils avui en dia. Per exemple, a través del meu compte al twitter segueixo persones o entitats que m’interessen, i així em mantinc informat. I si les notícies amaguen alguna cosa, doncs a través de l’email amics meus m’expliquen el que els diaris no diuen. La meva mare també és molt bona en explicar-me les coses que altres no diuen. Crec que estic ben informat.

Com veus Mataró en la distància?
És molt difícil copsar la realitat d’una ciutat des de la distància, sense venir-hi sovint. Altres catalans que viuen aquí als EEUU, com l’Antoni Bassas o en Xavier Sala i Martín, viatgen molt sovint a Barcelona, i hi tenen una participació més propera i per tant més acurada de la realitat de Catalunya. Jo no puc dir el mateix. De tota manera, com he dit abans, hi ha dos aspectes que ara mateix són determinants per al futur de Mataró i del país: la llibertat nacional, i la recuperació de la justícia social. I des del meu humil punt de vista, no aconseguirem l’una sense l’altra. Així que ja cal que ens esperonem. No entenc ben bé perquè no ho fem demà mateix. Motius ens en sobren, i si altres nacions ho han fet, nosaltres no hauríem de ser menys.

Ens pots explica alguna anècdota?
Bé, en podria explicar moltes ... deixa’m pensar. Ah sí! El dia que em vaig casare aquí als jutjats de pau, era un dissabte al matí. El jutjat semblava la peixateria, ple de gent. El jutge ens va rebre al despatx, no ens van fer signar cap paper, ni tampoc ens van demanar el DNI, nomès el permís per a casar-nos que havíem obtingut dues setmanes abans. En 5 minuts ja ens havíem casat. Li vaig dir a la meva dona: “Què hagués passat si en lloc meu t’haguessis presentat amb un altre home?”.