Cristina Galbe, administrativa a Holanda

Em dic Cristina Galbe i visc a Holanda. Vaig marxar de Mataró pel meu home. L’any 1994 vaig conèixer el Peter en una cita a cegues a Eurodisney (país dels contes on vaig trobar el meu príncep). Al cap de poc temps ell va venir a Mataró on vam viure junts durant nou mesos. La llàstima és que aleshores ell no parlava bé l’espanyol, i per tant, vam decidir  de provar a Holanda ja que era més fàcil trobar feina. Al novembre del 1996 vaig arribar aquí a Holanda. Mentre estudiava l’idioma, treballava a hivernacles i netejant cases. Al 1997 ens vam casar, a Mataró evidentment. Al 1998 vaig tenir el meu fill Eric i al 2000 la meva nena Megan. Al 2002 vaig entrar a treballar a una botiga de roba en la qual vaig ser manager fins el 2010. Al 2011 vaig canviar de feina per una d’administrativa en una financera fins el desembre del 2011, perquè l’empresa es va traslladar molt lluny. De moment estic a l’atur però estudiant un curs de secretariat. També soc administrativa d’un club d’hispanoparlants ( www.sociapb.nl ) i al mateix temps estic intentant arrencar una petita empresa pròpia.

El canvi més fort que em vaig trobar aquí, a banda del clima que és molt fred, és la gent que és gairebé igual de freda.  Nosaltres som alegres i espontanis, i ells són secs i ho porten tot ben organitzat amb una agenda i no surten d’allà, perquè sino els trenquen els esquemes.
Una cosa molt curiosa té a veure amb els aniversaris. Quan nosaltres els celebrem, normalment hi ha enrenou, els nens corren amunt i avall, hi ha menjar de sobres, música, alguns ballen i es fa FESTA. Aquí, un aniversari el celebra tothom assegut en cercle amb un cafè i un tallet petit de pastís, o una galeta i uns cacauets a taula i para de comptar. La gent parla fluix i només amb el que té a l’esquerra o la dreta, és bastant avorrit, la veritat. A casa meva se celebra tot seguint les nostres costums de sempre, res holandès, potser pel fet de que el meu marit és anglès ( encara que viu aquí des de els 4 anys) i se sent molt anglès.

Una altra cosa molt curiosa és que aquí tenen moltes opcions de carrera i estudis però també són tan quadrats que si han estudiat per agafar el telèfon no poden obrir una carta perquè ja recau a un altre departament. Exemple: l’altre dia vaig trucar al metge sobre les 11h perquè el meu fill va caure i es va fer mal al peu. L’assistenta que va agafar el telèfon em va dir que per fer cita tenia que trucar entre les 8 i les 9:30 del matí, perquè a les 11h ja era l’horari de  fer administració i no podien donar cites! 

Una anècdota forta: quan la meva cunyada va tenir el nen i vaig trucar per anar a veure-la vaig haver d’esperar fins que ella em tornés a trucar ja que tenia l’agenda plena abans del part i tenia que mirar quin dia podia fer un forat perquè hi anéssim nosaltres. Fins i tot amb la família has de fer una cita per endavant.

De totes maneres, ens quedem a viure aquí perquè econòmicament hi ha moltes més oportunitats per a tothom. El que si és segur és que quan ens jubilem volem venir a viure a Catalunya a prop de les meves arrels ja que per sort al meu home li encanta tot el que coneix del nostre país. A més, ja sap parlar el català superbé i entén el castellà també molt bé.

Quan vinc a Mataró cada vegada veig la ciutat més gran. La miro amb nostàlgia, gràcies al facebook he retrobat molta gent i quan posen fotos de les Santes, o la diada o les nadales em moro d’enveja, però com a mínim em mantinc una mica connectada.

El que trobo més a faltar és el caliu de la gent amb qui fas la xerrada, i el fet de que no has de fer una cita prèvia amb agenda abans d’anar a visitar a un amic o amiga.