-
-

capgros.com

Ana Moriano, cambrera a Innsbruck (Tirol)

Testimonis de mataronins que viuen a l'estranger

Em dic Ana Moriano, tot i que també coneguda per a molts mataronins com Moriano o Mori. Actualment visc a Innsbruck, la capital del Tirol, als Alps Austríacs.  Vaig començar treballant a finals de maig com a cambrera en una terrassa, on només obren la temporada d’estiu, al centre d’Innsbruck. És on hi ha el famós teuladet daurat,  Golden Dahl. Pot ser no sona gaire però quan menciono a coneguts que soc a Innsbruck molts em diuen: AAAh, si, si!!! on la selecció va estar per l’Eurocopa. Són molts els austríacs d’aquí que recorden encara, amb alegria, l’arribada de la selecció i la seva afició. Fa un mes que treballo en un hotel, on faig una mica de tot; recepcionista i cambrera. La veritat es que no m’avorreixo pas, aprenc diàriament alguna cosa nova i sobretot l’idioma.
Em va impulsar l'Erasmus, jo ja fa aproximadament 4 anys que vaig marxar a Girona a fer la carrera de Turisme, per tant ja fa un temps que la capital del Maresme la tinc més com a visita de caps de setmana. Vaig escollir Innsbruck perquè era la única opció que tenia per poder practicar l'alemany, tot i que no sabia pas que aquí no parlen l’alemany estàndard, el “hochdeutsch” sinó que parlen un dialecte. Aquí, a la regió de Tirol, parlen diguéssim que el “tirolès”. És fins i tot més difícil que entendre a un andalús ben ben ben tancat.
Vaig escollir Innsbruck perquè era la única opció d'aprendre “alemany”, però quan vaig anar investigant i vaig veure en persona aquest paisatge, aquestes muntanyes, etc. Em vaig enamorar! Fins i tot avui, després de 9 mesos, encara m'aixeco i contemplo aquestes vistes com si fos el meu primer dia a Innsbruck, quan tot just havia arribat, increïble!
És molta la gent que em pregunta quan tornaré, però no ho sé, de moment estic aquí bé. Visc el moment. És clar que penso en tornar, allà tinc la família, amics, etc.  No ho tinc clar, però sempre responc: tornaré quan hagi pujat tots els pics del Tirol i quan pugui parlar tirolès.
La gent és diferent. És una mica més freda, al menys al principi. Per exemple quan es presenten entre ells es donen la mà. Jo sempre donava dos petons i es quedaven sorpresos. M’ha sorprès el respecte en general amb tothom, i amb tot en general. Per exemple, l’autobús. Quan tu puges s’obren totes les portes, pots entrar o bé per la part de davant, on hi és el conductor, pel mig o per darrera. Tu entres, i queda a la teva responsabilitat el què fer, és a dir, o pagar o no. Hi ha gent que porta tiquet anual o mensual, i no han de picar simplement pujen i seuen. Altra gent que no porta res i ha d’anar al conductor i pagar el ticket senzill. No hi ha vigilància, és a dir, tu has de ser responsable en aquest sentit. Un altre exemple, el metro, a la capital, Viena. Allà és el mateix no hi ha barreres com a Barcelona, no calen, no han de ficar a un guàrdia a cada parada de metro, la gent és honesta i paga.
La quantitat d’ajudes que hi ha, sobretot en educació. Sabeu quan costa aquí estudiar una carrera? Quan paguen per any de matrícula? Entre 30 i 60 euros a l’any. Increïble! I això a les públiques. A les privades com a molt 300 euros per semestre, fins i tot més barat que una pública allà.
També amb el tema esports, aquí consideren que l’esport és molt saludable i que tothom té dret a fer-ho, per això també és super econòmic. Per exemple, l’esquiar.
Trobo a faltar, com no, els Frankfurts de la riera. És broma, aquí sobretot de frankfurts, en trobés un munt.. Però bé, com la salseta dels de la riera no, eh! Sincerament trobo a faltar a la família, amics, i gent en general. La nostra forma de ser, tan oberts, tan carinyosos. I m’oblidava, el mar.... trobo a faltar el mar, tot i que les muntanyes també m’apassionen.
Una anècdota que em ve ara mateix al cap és d’aquest estiu quan estava al bar treballant com a cambrera. Era sobre l’agost i hi havia un grup de Tuna tocant a la terrassa del bar, al casc antic. Ells no sabien que jo parlava Espanyol, i van començar a tocar;” Clavelitos, Clavelitos...”  Ells estaven al·lucinant perquè jo cantava igual que ells, i no paraven de dir-me: “Escolta parles molt bé l’espanyol, eh”, i jo: “ si si, he estudiat a l’escola fa molts anys, jeje.”
Total, el panorama va acabar així, va venir la policia perquè resulta que no es pot tocar al casc antic sense permís. Ells estaven a la terrassa on jo treballava, envoltats de gent. Em penso que la terrassa mai havia estat tant plena com aquell dia, turistes i gent del poble per tot arreu. La policia va apropar-se i li va comentar a la meva companya: “ Escolta, està prohibit tocar sense permís, que els heu contractat vosaltres?, i ella dient: “no no, simplement són uns clients.” I llavors la policia li preguntà, “ llavors com que la teva companya esta parlant amb ells? semblen amics...” I ella; “no no, és que és espanyola i ells són aixi, tot i que no es coneixen de res, comencen a parlar i sembla que es coneguin de tota la vida, a més porta ja uns mesos aquí i tenia ganes de desfogar-se ( m’imagino jo). Però no, li asseguro que s’acaben de conèixer”. I és que clar, era per veure el panorama. Estava jo allà animada, cantant sense adonar-me`n de que la policia estava allà.
La meva companya va venir i em va comentar el que passava, i vaig haver de dir als madrilenys tuners que si us plau no toquéssin més.
La cosa no va acabar aquí, un cop vam acabar de treballar. Vam continuar la festa amb ells, jo i la meva companya de treball que no té ni idea d’espanyol. On estiguérem tota la nit de bar en bar tocant i cantant, ens donaven begudes gratuïtes, va ser una nit molt llarga i divertida! Recordant molt bons moments i com no, podent fer acudits en el meu idioma on algú podia riure.. I fins i tot avui, amb aquesta companya que ja no es companya sinó amiga, quan he tingut algun dia més trist, sempre em diu ‘’Aiii Aiii Aii, Canta y no llores ‘’ Por qué? Porque cantando se alegra el cielito lindo y los corazones!!!”
Em vaig animar a escriure perquè penso que pot ser pot ajudar a molts joves com jo, a que donin el pas, a que no tinguin por a sortir fora (si és que veuen que no hi ha sortida..), que no passa res, jo us animo! No espereu que tot sigui un camí de roses, hi ha també moments difícils, però mai ningú ha dit que la vida fos “ nähen und singen” = “coser y cantar”.

Arxivat a:

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • C/ Sant Benet,16-18 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telf:93 790 45 46
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive