Alba Serres i Robles, mestre d’educació especial a Nicaragua

 Ens pots dir el nom, la ciutat on vius i la feina i activitat que hi desenvolupes?
Em dic Alba Serres i Robles, actualment visc a Granada, Nicaragua;  on dirigeixo un projecte per persones amb discapacitat psíquica anomenat Centro Integral de Desarrollo Corazón Contento (www.corazoncontentogranada.org)
Arribo a Nicaragua el setembre de 2010, i vinc  amb la intenció de fer una col·laboració durant un any, la meva tasca era capacitar, tot brindant la meva experiència com a mestre d’educació especial, als  docents del centre. I arrel de tota una sèrie de sèrie circumstàncies vaig anar agafant les regnes del timó (encara ara, penso que si m’ho haguessin proposat de bones a primeres, segurament  no hagués acceptat! Jo sola dirigint un centre? Amb la poca experiència que tinc? Ni boja!!). Així que als inicis de l'any escolar nicaragüenc 2011, em llenço a la piscina, i em  poso al capdavant del centre, reorganitzant i professionalitzant tant com bonament puc.

Quan i què et va impulsar a marxar-hi?
La vocació per la docència  m’ha acompanyat durant tota la meva vida, sempre hi ha sigut, però en el moment de decidir cap a quina branca especialitzar-me vagi escollir el món de l’Educació Especial perquè m’oferia un ventall de possibilitats molt ampli, podia treballar en certes docents ordinaris, especials, penitenciaris o aules hospitalàries, centres oberts, i una  altre opció era la cooperació.
I en cert moment de la meva vida vaig sentir  la necessitat de deixar el niu, volia conèixer una realitat diferent, participar del desenvolupament d'un país, la meva professió a Catalunya no assolia la immensitat i ni la grandesa que jo sabia que em podia arribar a aportar, em sentia atrapada dins d’un model educatiu poc flexible i poc eficaç, volia sentir-me útil, i la millor opció era entrar dins del món de la Cooperació, sé que sonarà a tòpic i que molts estareu pensant que no cal anar tant lluny per descobrir-ho. En el meu cas, van convergir tota una sèrie de factors que em van conduir on sóc: les ganes de viure una experiència nova, amb l’oferiment d’una possibilitat de participar en un projecte i finalment amb l’oportunitat de crear i gestionar un espai començant pràcticament de zero.

Tens previst quedar-t’hi molt de temps o penses en tornar?
Avui per avui la meva vida està a Nicaragua, no tinc cap data de tornada, penso que de la mateixa manera que vaig veure clar que era el meu moment de marxar de Catalunya, quan sigui el cas sentiré que és hora de tornar. 

Quins contrastos has notat en el teu país d’acollida?
La idiosincràsia nicaragüenca és molt rica i alhora peculiar, però amb el temps t'adones que hi ha trets culturals diversos, alguns  humanament iguals i d'altres tant diferents que, a voltes costen de d'assumir; em frapa veure conviuen les persones de nivells econòmics tant diferents, i com a vegades els governs abusen i s’aprofiten de la misèria dels seu poble.

Què t’ha sorprès més del teu nou país?
La senzillesa, la humilitat i la generositat en la que es pot  viure; així com el contrast entre dos mons, el modern (xarxes socials, mòbils d’última generació, consumisme, el qual ataca amb força!) amb elements que per nosaltres formen part d’una altre època (arreglar allò que s’espatlla, creences estrafolàries degudes a al desinformació,  mitjans de transport animals...).

Què trobes més a faltar de Mataró?
La calor de la teva gent, de la teva família, de la teva cultura, malgrat sentir-me molt afortunada ja que a aquí he trobat gent meravellosa, amistats que ja han robat un bocí cor per sempre.

Estàs connectat a l’actualitat de la ciutat?
Estic connectada a Mataró en la mesura que és necessària, ni més ni menys, tot és un procés, desvincular-te o distanciar-te de les teves arrels, comporta un cert temps; però val a dir que avui en dia, amb les xarxes socials, la comunicació i l’alerta d'esdeveniments és pràcticament instantània!

Com veus Mataró en la distància?
Sense entrar en detalls de la realitat actual que s'està vivint, més que res per no entristir ni avorrir a ningú, diré que Mataró, des de la distància es veu un lloc privilegiat on poder viure-hi, una ciutat on a dia d'avui encara hi predominen molts drets humans que en països con Nicaragua ni s'ensumen encara. Hem de sentir-nos afortunats del que tenim i vetllar per no perdre-ho. Malgrat tot (i salvant les diferències) Mataró no deixa de ser una ciutat privilegiada en el món, no ho hem d'oblidar.

Alguna anècdota?
D’anècdotes n’he viscut de tots colors, la majoria ben divertides, recordo el meu primer trajecte en transport públic, un antic bus escolar dels Estats Units de color groc, ple a vessar de gent, tothom carregat amb farcells amb tota mena d’objectes, bosses que suquejaven líquids estranys, verdura, fruita i alguna què altre gallina, tots com sardines suant la cansalada…la carretera plena de sots i corbes; de cop comença a sentir un xiuxiueig estrany, una veueta que ve de la part davantera del bus, una mena de predicador, parlant de la fi del món i sobre la importància de convertir-nos a la fe cristiana, una estona després segueix pujant gent, (molt típic d’aquí, quan sembla que ja no hi cabrà ningú més, el bus para i accepta un viatger més!) aquest cop és un venedor ambulant de medicaments, oferia pastilles miraculosos per tota mena de coses; tot això amb el passadís ple de gent i els venedors passant a través de tothom, era con un tetris humà en moviment! I finalment va arribar una venedora de menjar, portava bossetes amb “tajaditas fritas” i “tortitas amb repollo y carne de res”, tot embolicat amb fulles de plàtan i suquejant…la miro i penso: no creuarà el bus sencer oi? Doncs si! Amb tant mala pata que la dona que  tinc dreta al meu costat fa una comanda de “repollo” i mica en mica les gotes del suquet anaven regalimant per damunt de les meves espatlles…val a dir que les corbes no ajudaven!! En fi crec que ha sigut un dels viatges més intensos de la meva vida!! Benvinguda a Nicaragua!