Aina Gargallo, ballarina professional de dansa contemporània a Londres

Ens pots dir el nom, la ciutat on vius i la feina i activitat que hi desenvolupes?
Em dic Aina Gargallo, fa vuit mesos que visc a Londres. Sóc ballarina professional de dansa contemporània.

Quan i què et va impulsar a marxar-hi?
Abans d’acabar el 2n de Batxillerat havia d’escollir una carrera universitària, però se’m feia molt difícil, cap d’elles em motivava suficient. Des d’un principi vaig tenir molt clar que el que realment volia fer i al que em volia dedicar professionalment era a la dansa.  A l’agost del 2007 vaig passar un any estudiant dansa en una universitat de Virginia, als EEUU. Al acabar aquest curs, vaig marxar a viure al nord d’Anglaterra, a Leeds on vaig començar els meus tres anys de carrera en estudis de dansa. Vaig decidir començar la carrera a l’estranger perquè desafortunadament al nostre país hi ha molt poques institucions que ofereixin una carrera en dansa contemporània. Els meus professors de dansa de Mataró sempre deien que el món de la dansa està molt millor fora d’Espanya; al saber que volia dedicar-m’hi professionalment em van animar a marxar fora i suposo que és per tot això que vaig prendre la decisió que vaig prendre.

Tens previst quedar-t’hi molt de temps o penses en tornar?
Ara per ara suposo que si; però no sé si per molt de temps o no. No planejo res; no he sigut mai de fer plans. Mai se sap per on et portarà la vida, sempre acaba decidint per tu, així que prefereixo deixar-me portar directament. Les coses arriben quan menys te les esperes,  el canvi és el pa de cada dia en el món de la dansa, així que, com dic sempre, allà on em surtin les oportunitats allà és on aniré.  També he de dir que el que tinc força clar és que tard o d’hora acabaré tornant a casa per sempre.

Quins contrastos has notat en el teu país d’acollida?
No m’agrada generalitzar perquè com a tot arreu hi ha excepcions, però la gent té tendència a ser molt més freda, són molt més reservats, menys “tal com ragen”. Tinc la teoria que va lligat al temps; Anglaterra és un país gris, humit, fred, gairebé sempre està núvol o plou i per tant penso que els hi falta l’energia i la vitalitat que ens dóna el sol als catalans. 

Què t’ha sorprès més del teu nou país?
El que més m’ha sorprès és la gran consciència cultural que hi ha, com es valora l’art, la dansa. Hi ha molt de moviment, moltes més opcions, moltes més sortides, en definitiva, molt més per triar i fer. Per sort o per desgràcia, el govern anglès aprecia l’art de la dansa molt més, dóna molt més suport a les companyies que el del nostre país a les seves. I és una pena la veritat, perquè això provoca que molta gent, incloent-m’hi jo, hagi de renunciar a viure al país d’origen, on pertany, on realment vol viure pel fet de tenir la vocació que té.

Què trobes més a faltar de Mataró?
Principalment la família i els amics. La meva gent. Seguidament hi van el sol, el mar, el fet de tenir la costa marítima a deu minuts caminant de casa i per descomptat els macarrons de la iaia.

Estàs connectat a l’actualitat de la ciutat?
Intento estar connectada a l’actualitat del país en general; tot i estar vivint a Londres m’agrada saber què hi passa i què hi deixa de passar a la meva terra.

Com veus Mataró en la distància?
Veig Mataró com la ciutat on vull tornar algun dia per establir-m’hi. Sóc jove i penso que ara és el moment per voltar món, per viure experiències i aprendre; he d’aprofitar que encara estic forta i sana per ballar, per exercir la meva professió i compartir aquesta passió per la dansa amb la resta. El marxar de casa i viure en altres ciutats durant uns anys m’ha fet adonar del que tinc i de com d’afortunada sóc de tenir-ho. He après a valorar-ho i em fa feliç pensar que Mataró i la seva gent mai no es mouran de lloc i que sempre hi puc tornar.