Espanya no fa els deures. L’any europeu contra la pobresa

En plena campanya electoral a les eleccions general (abans que els indicadors econòmics indiquessin l'entrada en una etapa econòmica marcada per la destrucció accelerada d'ocupació, la davallada econòmica després d'una gran etapa de creixement , la crisi del mercat de l'habitatge i del bursàtil, i la precarització de les condicions laborals) es va dir que Espanya estava en la Champions dels països econòmics de la zona euro.

No estava mal emprat l'argot si el que es volia era evidenciar que el gran creixement del capitalisme occidental de l'etapa anterior al 2007 amava que no s'havien traslladat els beneficis d'aquesta a l'àmbit social, ni consolidat el poc desenvolupat estat de benestar espanyol de caire familista. La riquesa generada en aquesta etapa havia accentuat les situacions de desigualtats entre les rendes més elevades i les més baixes augmentat la dualització social; essent Espanya un dels països de la UE amb el major nombre de població per sota del llindar de pobresa només superat per Letònia.

Amb l'escenari esmenant la Comissió Europea va treballar per a que l'any 2010, amb la presidència del primer semestre per part d'Espanya, fos l'any europeu de lluita contra la pobresa i l'exclusió social a la UE. Existia el precedent dels famosos objectius del mil·leni (que s'estaven retardant en la seva posada en marxa).

Els objectius inicials d'aquest any europeu eren marcar una agenda social per tal que l'Europa dels 27 acordés un pacte decisiu per erradicar la pobresa a la UE. Era una incongruència que una de les zones més riques del món mantingués grans borses de pobresa, exclusió social i situacions de privació tant elevades.

Però la posada en marxa de l'any europeu tenia l'escenari de crisi, diferents a les anteriors però amb clares conseqüències sobre els sectors de població més vulnerables.

Però i abans de la crisi, Espanya havia fet els deures? Doncs no. L'escenari espanyol evidenciava una despesa social pública de les més baixes d'Europa així com uns nivells de protecció en alguns àmbits inferiors a la mitjana europea. A més una tenia un mercat de treball altament dualitzat i en processos de gran flexibilització i desregulació, amb un dels salaris mínims més baixos de l'Europa dels 15 i amb grans diferències entre homes i dones ( malgrat la incorporació massiva de les dones), situacions precàries per a dones i joves, i grans borses de treball informal així com una gran presència d'economia submergida i dependència de sectors especulatius en alça...

Doncs aquest any de visualització de les diferents eines i instruments per a combatre la pobresa a la UE s'han desenvolupat en aquest escenari de crisi i massa tímidament.

Algunes de les estratègies que s'apunten per a combatre la pobresa i l'exclusió social són les que s'haurien de dirigir des de la Comissió Europea i el Govern Central amb la complicitat de tots els nivells d'administració per a fer reformes en l'àmbit educatiu, en el sistema de pensions, en la protecció i promoció social, en la sanitat pública, en les polítiques d'inclusió, en la millora de l'aplicació de la Llei de la Dependència....

Les mesures anunciades per l'Executiu a data d'avui per a reduir el dèficit van en la direcció contrària: retallades socials, privatització selectiva de drets... un altre aprimament de l'Estat de Benestar.

Sembla ser doncs, que els principis de l'Estat de Dret Social com són la solidaritat i la justifica social han passat, a un altre pla de les prioritats polítiques. Una altra oportunitat perduda. Resta evident, altracop, qui pagarà les conseqüències d'aquesta crisi.