Escultures públiques

Per raons de tots ben conegudes, a bon segur que el concepte “patrimoni” ha estat un dels més debatuts en els àmbits polítics, social i culturals de la ciutat en els darrers temps. Ha estat i és però un debat amb la mirada al passat, oblidant la realitat actual, sense entendre que els fets i les actuacions d'ara mateix conformaran la realitat patrimonial de la ciutat en un futur.

Valgui aquesta prèvia davant les consideracions generals que mereix la sorprenent aparició en un racó de la Plaça Sta Anna del Monument a la Sardana, obra de l'escultor Yago Vilamanyà, i erigida en recordança d'haver estat anomenada Mataró, Ciutat Pubilla de la Sardana.

Diuen que el millor escrivent en algun moment fa un gargot o li cau una taca. A Yago Vilamanyà -excel·lent escultor- li ha succeït això i no l'ha encertat ni de bon tros en la seva realització. El bon concepte de conjugar la dansa i el mar, amb el detallat recordatori als grans compositors, ha tingut una plasmació escultòrica ben poc encertada.

Rabassuda en la mida, escapçada en el que sembla un monòlit a mig camí, amb una grafia eixuta i uns dansaires acartonats amorrats a la columna irisada de la mar, l'obra de Vilamanyà no estructura el pensament obligat de ritme i ductilitat d'una dansa, convertint-la en un concepte feixuc i poc gràcil.

Però una escultura pública exigeix un altra concepte fonamental com és el del lloc situat amb el que s'ha de complementar quasi fonent-se en ell. Com el marc d'un quadre , no tots serveixen per la mateixa obra i la seva elecció marcarà clarament la força de l'impacte de l'escultura envers l'espectador.

Si existeixen escultures públiques en que és quasi impossible trobar-hi una millor ubicació, - cas “Matarona” de Simon / Cuyàs, o l'Ocellot de Perecoll o la “Laia” de Rovira Brull-, en aquest cas succeeix justament el contrari i s'ha ubicat en un racó sense perspectiva, anxovada per l'entorn que li trenca tota fugida que retallés el seu sobrepès i aconseguir així la lleugeresa que precisa. Els Ajuntaments democràtics amb tot encert varen decidir poblar la ciutat d'escultures públiques de les que n'era orfe. Ho van fer amb seriositat i amb un afany d'equilibri de noms i tendències i els creadors varen respondre amb seriositat i qualitat ( en el cas de Vilamanyà amb el magnífic tors femení de la Pça Joan XXIII a Rocafonda). Mica en mica el criteri es va anar desdibuixant i van ser urbanistes , arquitectes , promotors i demés qui han marcat les pautes. Així han escollit noms i creadors , o senzillament s'han cregut artistes com el cas de Dolors Periel. Tot per arribar a la disbauxa de que sigui un departament de l'Ajuntament , Alcaldia , Obres, Cultura o a qui li toqui, el que decideix el que , el com, i a on d'una obra pública destinada ser el patrimoni del nostre futur.

La greu errada d'aquest Monument a la Sardana hauria de fer reflexionar. Cal establir criteris definits tot establint el que , qui , com i de quina manera es responsabilitza d'aquest camp de l'escultura pública, que per a molts és simple anècdota quan en realitat i que quasi sense adonar-nos mostra a l'exterior el criteri artístic i el sentit estètic d'una ciutat.

PS.- Fa més de quinze anys que periòdicament reclamo a l'Ajuntament que identifiqui a les escultures públiques amb petita placa que indiqui títol, autor i altres característiques. La resposta és sempre la mateixa: Això està fet. Han passat quinze anys i cada vegada estic més convençut que en poden passar amb tota facilitat, com a mínim uns altres quinze.