És hora, és ara

Al nou conseller.

És hora de tancar el capítol fosc de centenars de jornades que passaran a la història com “les del 155”, que només ens han dut malfiança, autocensura i malestar.

És hora de comandar de nou aquest vaixell que ha sabut resistir, des dels centres, des de la professionalitat dels mestre i amb l’estima per l’escola de famílies i societat, la tensió afegida i l’embat injust que ens han vingut de fora. Donar-li una empenta decisiva augmentant el seu pressupost per poder desplegar el model d’escola inclusiva i compensadora de desigualtats que volem. No ens agrada gens estar a la cua d’Europa en inversió pública en educació.

És hora de tornar a posar l’escola pública - la de la Generalitat, la de tots – com a motor del sistema, al capdavant de la qualitat, de la professionalitat, de la renovació pedagògica i del compromís decidit per oferir bona educació en tots i cadascun dels racons del país, a temps i amb mitjans.

És hora d’aprofitar l’oportunitat que ens dóna la necessitat de crear noves places a secundària, que ens ha de permetre la posada en marxa de projectes nous, innovadors, creatius, il·lusionants, com va passar fa una dècada quan el que mancava eren centres 3-12. Cal planificar bé des dels poders públics que han de preveure i atendre les necessitats de cada territori, en coordinació amb els seus legítims representants. És l’hora de fer una aposta pels instituts-escola, als que se’ls ha de donar els mitjans perquè puguin ser un model d’èxit que fa seu la nostra administració.

És hora, també, de preveure una dotació suficient de docents i professionals, degudament formats, per atendre bé les necessitats de les escoles. La clau de totes les solucions sempre ha passat per tenir un bon planter de professionals, preparats i en quantitat suficient, per afrontar amb garanties els nous i vells reptes educatius. El pla de formació de mestres i professorat s’ha d’adequar a les necessitats reals dels nostres centres, i la variació en les especialitats que faltaran o sobraran amb l’evolució de la població escolar ens obligarà a donar un tractament molt més flexible a l’assignació dels docents a les escoles.

I és que les escoles no saben de parèntesis temporals; obren cada dia, acullen cada dia i algunes necessitats futures ja són conegudes des de fa temps. Per això ens cal un lideratge que, al capdavant de la conselleria, faci front a l’escenari de futur que no hem deixat mai de mirar. I fer que la recerca de l’equitat faciliti l’aliança entre administracions, la realitat de programes conjunts que busquen de veritat posar més mitjans allà on hi ha més necessitats. Dins i fora de l’horari lectiu, amb projectes educatius territorials i coordinats, fent efectiva, de nou, aquella aspiració d’esdevenir ciutats educadores, pobles autènticament educadors.

És hora d’encomanar il·lusió després d’un malson al que s’està posant resistència de forma èpica, posant-se altre cop al timó d’un sistema que ha patit molt, massa, amb pressions fora de lloc i a destemps que han volgut posar en qüestió l’essència de les nostres fortaleses. Ens cal una conselleria que es faci valer a dins, empatitzant amb els neguits i els anhels d’aquesta comunitat educativa valenta i decidida, i també de cara enfora, contestant amb arguments i decisió aquest desafiament;  la sensació d’haver-nos sentit una mica orfes durant aquest temps no ens la traurà ningú. Però això, estem segurs, aviat podrà ser història.

És hora, honorable. És ara.