Entre quatre parets

‘Volem ser el que voldríem ser i no acceptem ser el que som’. Així definia Rosa (Clara Segura) al bell mig de l’escenari l’ entortolligat i la complexitat del tarannà humà, ple a vessar de contradiccions. Segura, com ja va demostrar a Madame Melville al Borràs, es torna a ficar en la pell d’un personatge que juga partides amb un amor impossible. L’amor és un dels sentiments més rocambolescos, un pou de solidaritat i seducció, però a la mateixa vegada de traïció i burla. L’Espera plasma amb tacte i delicadesa el paper que juga l’amor en la condició humana, tot plegat dins d’una situació que no s’escull i que no s’estima, però que per destí o per atzar roman a les nostres vides. La presó d’aquest món eteri es representa en una sola cambra aristocràtica on passa tota l’acció. Un llit de confessions íntimes, una taula de secrets amagats i un espai de gir argumental on l’acció dansa lliurement. Attrezzo senzill, però elegant. Rosa i Cornelia (Marta Marco) no es poden ni veure al principi, però l’amor anirà calant en la pell de cadascuna, sempre envoltades d’una lírica exemplar. Aquesta estima finalment es diluirà com un pessic de pa llençat al mar i per algun motiu no culminarà en el camí anhelat. La lluita de la voluntat enfront de la realitat farà que l’amor esdevingui traïció.

La història es situa a la Venècia del segle XVIII, en el marc d’una família noble. A banda de l’amor, els temes que afloren durant l’obra són la maternitat, l’ infidelitat, la mort i la relació entre la plebs i la noblesa. Clara Segura fa el paper d’una serventa humil i de pocs recursos que no sap ni llegir ni escriure. Isabel Rocatti (Dida), l’acompanya en les feines de palau. D’altra banda, Cornelia és la filla mimada i capritxosa d’una família aristocràtica que mata les hores d’avorriment fent passejos per la gespa del jardí i que per la seva condició pot sovintejar Carnestoltes on la màscara veneciana és la protagonista. La diferència de classes no es percep en l’amor, però pren importància en unes vides que no encaixen. Tanmateix, les descripcions sublims dels affaires de Rosa i Cornelia són el clímax poètic de l’obra, fent ús d’un llenguatge precís i molt cuidat.

Remo Binosi ens brinda un text dramàtic que ja va deixar-se veure durant la tardor de l’any passat al Teatre Lliure de Barcelona en una suggerent adaptació de Juan Carlos Martel Bayod. En conjunt, l’equip aconsegueix que l’obra sigui després agraïda per un públic entregat. Segons passen els segons es va copsant el missatge de l’obra, i el fil conductor es va aprimant per desembocar en un consol final. L’Espera va deixar veure el dissabte dia 5 de maig en el Teatre Monumental una lluita entre la raó i la passió, entre l’ego i l’alter, un joc d’intensitats desigual. Al cap i a la fi, tots els ingredients que, sovint, es poden donar perfectament en una relació on l’element regnant és l’amor.