Entre la convivència i la coexistència

Dos conceptes de semblant significat, no volen pas dir, però, el mateix. Ni de lluny. En una societat envaïda per la tecnologia, amb cultures diverses, i amb una inestabilitat de tal grau que els experts no dubten de qualificar de líquida, amb una economia que ha perdut l’equilibri i que canvia constantment, amb moviments migratoris, ara ja no tant d’arribada i sí, en canvi, de retorn , hem de fer èmfasi en l’impuls dels valors de la convivència per a la necessària relació entre les persones, basada en l’entesa , el respecte i la responsabilitat quan usem o ocupem àmbits comuns, que és gairebé sempre en la nostra vida de cada dia.

Serà, doncs, en la nostra actitud cívica, en la manera d’actuar en cada ocasió que ens cal impartir, amb l’exemple i la invitació cordial, una lliçó discreta perquè s’estenguin un coneixement i uns hàbits de socialització a tot els ciutadans, siguin infants, joves o gent adulta.

Ens cal a tots aprendre a viure i a conviure. Coexistir no és més que una juxtaposició sense posar l’accent en les relacions humanes necessàries i inevitables. Per això mateix, cal prendre consciència, que dins de les nostres possibilitats, que sovint són moltes, hem de potenciar el diàleg davant el conflicte, sigui gran o petit, tant des de d’una òptica social com generacional o cultural.

Parlar, i parlar molt, i escoltar encara més és “ conditio sine qua non “ per al foment de la convivència.

I faig tota aquesta introducció convidant a la ciutadania a actuar a favor de la l’acció positiva de conviure plegats, i no fent d’entrada una referència a l’escola per una raó que crec ben senzilla, tendim a abocar a l’escola totes les responsabilitats de formació mentre, moltes vegades i en molts qüestions, preferim el còmode sofà de la indiferència enfront de la formació global del poble del qual formem part.

És evident que l’escola és retrat viu de la societat, n’és el reflex. I tant ! I en conseqüència haurà de posar tot allò que pugui per a formar alumnes, ciutadans al cap i a la fi, que adquireixin hàbits de saber ser i saber estar a la societat. Que vol dir tant com saber relacionar-se amb el altres. Els altres amb qui comparteixen ciutat, barri, serveis . . . .
I és vident que caldrà posar l’accent en allò que uneix més que en allò que separa.
Insistirem una vegada més, si és que ho hem fet en altres ocasions en aquest mateix espai, que a l’escola li cal serenitat, tranquil·litat i espais de reflexió per fer entendre que conviure no és coexistir. Sense convivència, tampoc l’escola pot fer la seva tasca.
Aquesta serenitat que demana l’escola, també és necessària per tots els que formem la ciutat que hem de volem transformar per tenir un país que resolgui els conflictes amb pau i tranquil·litat.

Fa uns dies, anant en tren vaig poder viure una “lliçó pràctica de convivència “ Un xicot d’uns vint anys, assegut a la seu seient, ocupava el del seu davant amb les cames estirades i hi posava els peus. Una dona de mitja edat, molt amablement, el va convidar a seure bé. “ – No t’adones que un altre viatger hi haurà de seure ? “ li va dir. El noi va retirar els peus i restà com estranyat que algú, desconegut, li observés la seva conducta incívica.

I és que en la qüestió de la convivència també tot hem de ser escola.