Malauradament aquest any s’han desprogramat els estudis d’enginyeria de telecomunicació de l’escola de Vilanova i la Geltrú per manca de demanda. Resulta paradoxal que una escola centenària que ha format la major part d’enginyers tècnics de telecomunicació catalans hagi hagut de tancar aquests estudis. La situació no es nova. Nosaltres mateixos, sent pioners en impartir els estudis de telecomunicació especialitat telemàtica a Catalunya vam haver de desprogramar-los l’any 2010, i abans que nosaltres, van tancar a Vic i Manresa. Queden d’altres centres, però molt sovint també acusen greus problemes de demanda per excés d’oferta de places, així que potser el degoteig encara no hagi acabat.
L’enginyeria de telecomunicació ha mort d’èxit després del boom de mitjans dels anys 90, que ha portat a una disbauxa d’obertura de centres i universitats tot i saber que la natalitat anava a la baixa i ben aviat l’oferta de places universitàries superaria la quantitat de nois i noies de 18 anys. Ara estem pagant les conseqüències.
En l’àmbit de l’enginyeria de telecomunicació, i en contra del que pensàvem les antigues escoles tècniques i els col·legis professionals, es va optar per fer un títol de grau diferent per a cada especialitat. Concretament cinc: Grau en Enginyeria en Tecnologies de Telecomunicació, Grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals, Grau en Enginyeria de Sistemes Electrònics, Grau en Enginyeria de Sistemes de Telecomunicació, Grau en Enginyeria Telemàtica. Francament, fins i tot en el meu cas, que sóc enginyer de telecomunicació, se’m faria difícil triar entre un d’aquests cinc títols. De fet, ja abans hi havia una certa dificultat per triar entre l’enginyeria industrial, l’enginyeria informàtica i l’enginyeria de telecomunicació. Aquesta divisió dins les telecomunicacions molt probablement ha col·laborat a fer fugir la demanda d’aquests estudis. Jo mateix si hagués de tornar a estudiar abans triaria un estudi més generalista com industrials o informàtica que no pas un d’aquests cinc graus de telecomunicació. A més a més els faria en una escola com la de Mataró, on la tria entre diferents opcions d’industrials no s’ha de fer amb 18 anys d’edat sinó que es fa a partir del tercer curs de carrera, un cop l’estudiant ja té més clar el que vol fer.
Ara que sota la crisi es tendeix a qüestionar decisions que han tingut una despesa que no hauríem d’haver assumit, potser es podria plantejar el cost que ha suposat tancar estudis en centres ja existents i crear centres nous (instal·lacions, professorat, personal de serveis, etc). Només quan com a país siguem capaços de demanar responsabilitats i apartar els responsables de decisions amb impactes econòmics negatius podrem ajudar a evitar que els errors es repeteixin.
Comentaris