Encara ens queda corda?

Fa por aturar-te a parlar amb algú que coneixes pel carrer i que et pregunti: “que tal, com estàs, com vas?”. Saps que automàticament, per molt que no vulguis caure en el parany, estaràs comentant la situació del moment i recollint i transmeten a la vegada un missatge negatiu. Missatge que no farà res més que deixar-te una mica més geperut la resta del dia. Aquesta és la realitat dels afortunats que tenim feina i lluitem a capa i espasa per no perdre-la, i també dels que no en tenen i ja no saben a quin sant encomanar-se. És a dir, d’un tant per cent molt elevat dels que cohabitem plegats.

Ara reflexiono i penso, com la majoria de la gent, conscient que iniciem un doble exercici d’un nou any, el de la feina i el de casa. Altre cop, com tothom ja sap, l’exercici econòmic domèstic s’ha convertit en un màster de comptabilitat per quadrar-ho tot a final de mes.

Com carai podíem haver pujat tant i tant, fins el punt que tots aquests que ens trobàvem pel carrer la majoria no valoraven els diners, i com podem haver caigut en un pou tant i tant profund que qualsevol quantitat dels mateixos diners son avui una fortuna? Ha costat, però ara toca assumir que nosaltres tenim part important d’aquesta culpa. Per tant, només nosaltres en podem sortir. Els protagonistes del segle XXI, éssers humans febles, individus que no veiem més enllà dels nostres nassos, que sabem millor que ningú imputar als altres i treure’ns les puces de sobre de tot allò que ens supera. “Mai és culpa meva. Pobre de mi, si no sóc ningú. Els polítics, els bancs, els especuladors ens han portat a aquesta depressió”, ens diem. Abans ens crèiem éssers intel·ligents i importants perquè portàvem grans cotxes, anàvem als millors restaurants, teníem més d’una propietat i ens fèiem dir empresaris o executius, a les hores érem essers superiors encarrilats a menysprear un diner que no calia controlar, com més en tenies, més seguia creixent.

Com s’arregla aquesta situació, en que tenim una societat contaminada per uns hàbits nocius que no la deixa respirar ni veure més enllà? Fins a on hem d’arribar per reaccionar i dir prou al protagonista que portem a dins? Hem de plantar-li cara i fer-lo sortir al carrer, però no a queixar-se ni a indignar-se, sinó a construir, a explicar que les coses hauran de ser d’una altre manera. Que els mitjans hauran de positivitzar els titulars per recuperar l’audiència, que els polítics s’hauran de quedar sols fins que es mullin de veritat, que als bancs no hi tindrem estalvis fins que ens deixin els diners per construir el que no és tangible, els nous valors. I ens haurem d’arremangar i disposar-nos a treballar i a sortir de la zona còmoda. Plantem cara a la mandra, al desencís, i posem un somriure a la cara, encomanant-nos les ganes de construir, sortim a pica pedra... No sé si “amb il·lusió”, però sí amb coneixement clar de que fins que no sigui així, no sortirem del forat.

Que l’empresari sàpiga amb qui pot i amb qui no pot comptar, que els sindicats se n’adonin que el sistema al qual s’aferren ja no val, perquè ja no crea treball i fa massa temps que els està destruint. Donem eines i valors a qui tingui nassos de pilotar aquest enorme vaixell en mig de aquesta enorme tempesta i deixem que governi, que assumeixi totes les responsabilitats i recuperem la confiança en nosaltres mateixos, al final som els protagonistes del nostre destí, està només en les nostres mans. Gaudim del molt que encara ens queda i compartim tot allò que puguem. Fem-ho, o a poc a poc tornarem a les nostres arrels... el planeta dels simis.