Capgròs
Jordi Prat Pons és un dels artistes mataronins –tot i que des de fa una vintena d’anys resident a Argentona- més reconeguts i internacionals. Estrany és que, fins al 2018, no se li hagi encarregat el cartell de Les Santes, una sort –o un tràngol, per la pressió i el judici popular que comporta- pel qual han passat pràcticament tots els grans creadors mataronins del món de les arts plàstiques. “Al final, entre una cosa i l'altra, hi he pogut dedicat un mes", resol l’artista, que normalment necessita més temps per a donar forma a les seves obres a través del seu complex i originalíssim procés creatiu, basat en el volum, les textures i el color que li atorguen el paper com a material primigeni dels seus quadres. “Però la veritat és que, potser perquè l’experiència és un grau, no he patit gaire”, afegeix. Bregat en mil i un projectes que l’han portat a exposar i vendre arreu del món, l’encàrrec del Cartell de Les Santes no li ha suposat un gran maldecap.
I això que la seva primera idea –jugar amb la beguda de la Juliana, ell que ha fet dels envasos, les begudes i les marques una de les seves icones recurrents- finalment no va prosperar. Com a alternativa va optar per la gran icona de Les Santes, i segurament de tota la ciutat. En Robafaves hauria de ser, a priori, un recurs massa trillat, però en el cartell creat per Prat Pons acaba sent el contrari. No tant sols perquè fa més de trenta anys que el gegant de la ciutat no és el protagonista del cartell –sembla mentida, però és així ,cal remuntar-se al cartell d’en Pal de 1986, si es deixa de banda la mà d’en Robafaves de Marc Prat, el 2007- sinó perquè la manera com Prat el representa és totalment original. L’element que més crida l’atenció és que no té cara. “No n’hi he pintat perquè no li fa falta”, resol, simplement, l’artista. Tothom a Mataró té en ment el rostre d’en Robafaves, gravat a foc. I quan es mira el quadre durant una estona, poc a poc els trets facials del gegant acaben apareixent en la ment de qui l’observa. “És un gegant que és de tothom i alhora de ningú”, explica el creador mataroní, que entén que la manera com l’ha representat permet “que tothom se’l faci seu”.
A primera vista, sobretot si es veu el cartell reproduït i no l’obra plàstica original, no es pot apreciar del tot. Però en l’obra de Prat Pons no hi ha més d’un 10% de pintura: la gran majoria està confeccionada per paper de diferent tipus (cartells, paper de diari, lones, anuncis ampliats), i també hi ha altres materials, com ara sorra de procedència tan llunyana i exòtica com els bancs del riu Nil. A l’estudi que té a casa seva, a les faldes de Burriac, el paper ho domina tot. Gran part del terra està ocupat per centenars de trossos de paper de tot tipus, edat i procedència. “El més antic deu tenir uns 30 anys, i el més recent de fa uns sis mesos”. L’amuntegament no sembla tenir cap ordre ni concert, però Prat Pons els organitza per colors, l’element primordial a l’hora d’escollir-los per a donar forma a les seves creacions. La malla d’en Robafaves que cobreix el coll del gegant, per exemple, és reproduïda, de forma realment fidel, a través de l’ampliació del tramat d’un anunci de cotxes. També és molt propi del treball de Prat Pons la manera com ha escrit Les Santes 2018 al cartell: amb tipografia retallada d’arreu.
“En Robafaves és un gegant que és de tothom i alhora de ningú, que tothom es pot fer seu”
El cartell que ha proposat Prat Pons s’inscriu perfectament en la seva trajectòria com a artista, és visible des del primer moment que es tracta d’una obra seva, no ha renunciat en cap moment al seu estil ni al seu procés creatiu. Però tot i no haver fet concessions, ha aconseguit alhora un cartell de traç popular, icònic, identificable des del primer segon com a quelcom ‘Santero’. “Crec que té un punt juvenil i trencador, però alhora elements tradicionals”, explica. Pensant potser en la recepció que tindrà entre els mataronins? “No em preocupa en excés, no crec que generi una reacció més accentuada que en altres anys, per què ho hauria de fer?” es pregunta, sense que sembli en excés preocupat per l’allau de comentaris que, com cada curs, conformaran un dels temes de conversa preferits dels mataronins. Encara que quedin més de quatre mesos per a l’inici de Les Santes
El color groc
Un altre element ben cridaner del cartell és el color predominant, el groc del fons. Un color que avui en dia no en té res, de neutre. És el mateix que tenyeix els llaços i bufandes que exhibeixen milers de catalans cada dia a les seves solapes, passejant pels carrers o anant a treballar, en solidaritat amb els polítics i representants socials que es troben en presó preventiva. Prat Pons, que no amaga pas la seva afiliació amb l’independentisme, diu tanmateix que l’elecció del color no té res a veure amb el fet que sigui tan simbòlic actualment. “Tothom que conegui la meva obra sabrà que és un color que empro molt, i també és el primer que em ve al cap quan penso en estiu i festa. A més, cap altre hauria quedat bé com a fons en aquest cartell”, constata. En tot cas, Prat Pons desitja que el simbolisme del groc “hagi quedat tan sols en un record” de cara a l’estiu, esperançat que Junqueras, Forns i els ‘Jordis’ ja hagin pogut sortir de presó per les dates de celebració de Les Santes.
Del cartell a la samarreta i al programa
Al contrari que altres pintors a qui es va fer l’encàrrec per la Festa Major en el passat en el passat, Prat Pons no s’ha limitat tan sols a fer un quadre que es traduirà en el cartell de Les Santes. També ha pensat en els futurs aplicatius, especialment la samarreta i també el programa d’actes. Emprant la mateixa tècnica que a la tipografia del cartell, l’artista ha composat diverses frases i conceptes 100% santeros (per exemple, “No n’hi ha prou”) amb lletres retallades de fonts ben diverses. El seu objectiu és que es puguin utilitzar al dorsal de la peça de roba que cada any compren milers de mataronins, o com a element per a la resta del marxandatge.
Comentaris