Els sectors salvaguardats

El passat 4 d’agost va fer 50 anys que França va aprovar, amb l’objectiu de preservar les ciutats històriques que l’arquitectura contemporània començava a destruir, la llei que més ha contribuït a dotar-la de la seva actual fesomia: la llei sobre els sectors salvaguardats, més coneguda popularment com la llei Malraux, aleshores ministre de cultura del govern francès. Per a celebrar-ho, les ciutats amb sector salvaguardat van preparar per al 2012 un munt d’actes que tenien per objectiu donar a conèixer, encara més, les excel•lències d’un model de protecció que ha fet de França el paradigma dels amants del patrimoni arquitectònic i urbà. L’estiu passat, durant la meva estada a Bourges amb la finalitat de conèixer els seu sector salvaguardat i, molt especialment, la catedral de Saint-Étienne -una de les grans catedrals del gòtic francès declarades patrimoni de la humanitat-, vaig poder gaudir d’algun dels actes organitzats per a celebrar el cinquantè aniversari.

Què és un sector salvaguardat? És una zona urbana sotmesa a unes regles específiques com a conseqüència de la voluntat de preservar el caràcter històric i estètic de la mateixa. Aquests sectors (l’any 2011 n’hi havia 102) comprenen, molt particularment, els centres històrics d’una gran part de les ciutats franceses, entre elles les més importants.

Dos objectius principals van presidir la promulgació de la Llei: evitar la desaparició dels barris històrics de les ciutats i promoure la seva renovació modernitzant l’interior dels habitatges per tal de garantir, d’acord amb el model de vida contemporani, la qualitat de l’ocupació per mitjà de mecanismes específics d’intervenció en les operacions de restauració i rehabilitació. La llei pretenia, doncs, “protegir els edificis i posar-los en valor com a plantejament d’urbanisme de qualitat que, tot preservant l’arquitectura i el marc construït, permetés l’evolució harmònica dels habitatges”. Concretament, Malraux anhelava preservar l’aspecte dels barris a tots els nivells: façanes, carrers, patis, teulades... I era conscient que només seria possible adaptant-los a la vida moderna sense destruir la seva personalitat.

A la vista dels resultats obtinguts -és fàcil adonar-se’n quan els visites-, és evident que l’aprovació de la llei i la seva posterior aplicació van ser un gran encert. Com a conseqüència, França és des de fa anys el primer destí turístic mundial, sobretot a nivell cultural, i els seus centres històrics -les vieilles villes- són un dels principals focus d’atracció.

Quin contrast, oi? Mentre allà celebren amb orgull haver preservat per a les generacions futures l’immens tresor cultural i estètic heretat de les generacions anteriors, aquí la nostra generació no ha tingut cap inconvenient en utilitzar les ciutats antigues com a moneda de canvi a favor de l’especulació. Tinc un amic suís, arquitecte i paisatgista de professió, que sempre que ens visita es posa les mans al cap i exclama: mare meva, quin pastitx!