Els Amics de les Arts no estaran mai sols

‘Però no patiu, que no esteu sols’. Així resa la cançó Miracle del segon disc dels Amics de les Arts, el tema que dóna sortida a tots els protagonistes dels amors i desamors narrats en els dos discs del quartet barceloní. I així s’esvaeixen els dubtes sobre com s’adaptaria el grup a un espai festiu com la Sala Privat, allunyada de les butaques del Monumental. El teatre havia estat el lloc escollit per portar per primer cop a Mataró ‘espècies per catalogar’, un disc més narratiu, més barroc a tots nivells –sons, veus- i amb menys força que Bed and Breadfast. L’obsessió amb el país veí té  la clau de tot plegat. França, París, Torre Eiffel, Jacques Costeau, Godart, Nouvelle Vague… massa referències a les seves cançons que acaben desembocant en un Espècies per Catalogar que a vegades sona molt francès.

Però el directe serveix per espantar fantasmes, encara que no del tot. Potència inicial aprofitant les dues o tres cançons del nou disc que s’intueix que poden tenir força en directe, tot i que les més aclamades van ser l’Home que treballa fent de gos i Jean-Luc. El gran hit de Bed and Breakfast lluny d’alçar el concert als nivells de les altres vegades, on el pop i l’energia eren els factors clau dels directes d’aquests quatre amics, es va convertir en la cima de la muntanya. En l’excusar per introduir quatre temes excessivament lents. Però mai estaran sols. El públic, adaptat a les cançons, les cantava senceres. Tot i que després els grans bots i la rauxa arribés amb la Merda se’ns Menja o Bed and Breakfast. Tot i que Monsieur Costeau semblés també disposada a rescatar el concert de butaca. Un altre miratge enmig de cançons amb molta veu cantant, explicant històries, la banda de vent adornant i recarregant les melodies.

L’humor sobre l’escenari va seguir sent un dels trets diferencials del directe dels Amics de les Arts. Abans un podia pensar que els quatre eren els típics amics que fan riure en els sopars de retrobament que es fan periòdicament. Ara també, però amb un punt de connexió amb el públic especial. Fan partíceps als seus seguidors, es fan propers. I per això no estaran mai sols. Dues vegades van marxar, i dues vegades es va cridar un encertat ‘No n’hi ha prou’. A la segona va arribar el gran esclat final. La rauxa de l’escenari, aquell “mireu, això que hem composat ens sembla la hòstia” i la conseqüent emoció amb la que tocaven els grans temes de Bed and Breakfast. Les meves ex i tu, tren transsiberià i 4-3-3 (que no van voler tocar al Monumental i que guanya amb el 'solo' de vent) posaven potes avall el Sala Privat. Ells són conscients de la potència dels seus temes anteriors. Això sí, confiats amb les espècies per catalogar, van tancar amb un de les noves cançons que aguanta el ritme de les anteriors. Mentre decideixen com es volen catalogar sobre l’escenari.