Capgròs
S'ha dit centenars de vegades, molts bancs van comprar actius financers que no comprenien, aquests famosos productes que incorporaven hipoteques subprime empaquetades. Uns actius que recorden aquells antics bacs de pastisseria, barreja a bon preu de tot el que sobrava del dia anterior, i on ja no era possible identificar els components.
Què suplia la falta de comprensió per part dels alts directius bancaris que autoritzaven la compra d'aquests productes?
(1) La consciència que al final hi havia una garantia hipotecària que no perdia valor, és a dir un habitatge, a embargar si no es tornava el crèdit, que permetria recuperar sense risc el que s'havia deixat;
(2) la confirmació d'aquesta suposició gràcies als estudis de les agències/empreses de rating o avaluació del risc dels productes financers que arribaven a la mateixa conclusió;
(3) l'atractiu d'un interès superior en el món de la renda fixa, pel risc que assumia. Sensació de risc que es neutralitzava amb la suma dels dos factors esmentats i més...
(4) el fet que la competència, els altres bancs, també feien aquestes operacions. Si els altres, i els grans, ho fan, per alguna cosa serà? Amb aquestes percepcions es va anar forjant el sentir comú sobre el qual es recolzaven les decisions: el totxo no baixa mai. Totes les confiances d'aquest edifici financer recolzaven en un aquest únic fonament.
A Espanya ha passat el mateix, els bancs van donar crèdit basant-se en el mateix sentir comú amb una alegria que ara se'n penedeixen: els preus del pisos no baixen mai. Vostè tindrà més riquesa, farà un inversió, nosaltres tindrem una garantia solvent ja que mai perdrà valor. Anàlogament a les empreses de rating, d'avaluació del risc dels productes financers, les agències de taxació de pisos basaven els seus estudis en el mateix convenciment, en el mateix sentir comú elevat a criteri de veritat. Tot un encanteri basat en la suggestió i l'autosuggestió.
La pregunta que cal fer-se és si aquest criteri de veritat és racional. Si tot preu és fruit de l'oferta i la demanda per quin set sous això no afecte a un producte anomenat habitatge. Directors financers i agents d'avaluació de riscos i de taxació amb carreres i màsters i sense ells, és a dir gent que sap que la llei de la oferta i la demanda és impepinable, es van oblidar d'aquest raonament i van adoptar el criteri del sentir comú per prendre decisions. El totxo no baixa mai, recordin. No cal ser un nobel d'Economia per saber que els preus baixen si l'oferta puja (i roman per dècades com en el cas dels pisos) i la demanda cau (per que la demografia baixa per la fi de l'arribada a edat núbil de la generació del baby boom dels setanta i la fi de l'entrada massiva d'immigrants). Per quina raó metafísica aquest mecanisme no havia d'operar en el sector de l'habitatge? Després d'un fenomen especulatiu, les forces i raons del mercat apareixen en tota la seva simplicitat i tossuderia.
Que hi haguessin directius financers que donaven la seva autorització perquè els seus bancs compressin aquests productes amb subprimes, o que es donessin hipoteques, en el cas espanyol, al primer que passava, basant-se en el sentir comú que tot quedava assegurat pel el totxo no baixa mai, és un problema de prudència o de falta de regulació del sector bancari per part del sector públic? Un sector ideològic, molt grandiloqüent quan parla, creu en el segon motiu. Són els idolatradors de l'Estat que demonitzen el mercat. Els que encara no han entès perquè el socialisme soviètic va fracassar. Per ells el pollastre.
A aquests cal preguntar, quan donen consell als EE.UU. que és necessari la intervenció pública en els mercats financers, per què no van intervenir per evitar la bombolla immobiliària a Espanya? Per què, essent l'habitatge un bé de primera necessitat que la Constitució reconeix com un dret, s'ha deixat al lliure mercat més desregulat? Aquests polítics actuaven com els administradors imprudents del sector bancari. S'argumentava: si la gent senzilla s'encadena a una hipoteca per més de tres o més dècades no és greu, inverteixen en un bé que sempre mantindrà el valor i que es pot fer líquid en el mercat secundari amb facilitat i, gairebé sempre amb guany. Que s'hipotequin i, de pas, omplim la caixa de les administracions locals. Per què intervenir?
El pànic en el sector bancari neix pels errors comesos en l'avaluació de la solvència dels actius financers en que s'ha invertit els diners (que, com tothom sap, els estalviadors han confiat en custodia als bancs). Ni més ni menys que el primer i més principal motiu que justifica la feina i la existència dels bancs. Poca broma. Pels errors en la valoració i en l'evolució del mercat, en el cas de les agències de rating i de taxació. El bell mig de la feina típica i pròpia d'aquestes empreses. I això val per Wall Street, la City de Londres o Espanya. Operacions analitzades i tractades com de renta de fixa s'ha despertat variables després de la suggestió que, en l'habitatge, els preus no es fixen com el del l'ampolla d'oli del super, és a dir per joc de l'oferta i la demanda.
Recuperar la tranquil·litat passa per la reavaluació de la solvència dels crèdits hipotecaris i la dotació de les provisions per depreciació oportunes per mitjà del contrast del preus suposats amb els preus reals del mercat. Una feina feixuga i dramàtica, equiparable al que es fa amb les dotacions per depreciació de les accions que es mantenen en l'actiu d'un balanç. Mes mesures de prudència comptable s'hauran de posar en marxa, entre d'altres. Potser no refundaran el capitalisme però, amb menys glamour que les paraules grandiloqüents, retornaran poc a poc la confiança. Caldrà passar del sentir comú al sentit comú.
Però, als administradors imprudents privats i públics que els passarà? Què passarà amb els agents de rating i de taxació que ho avaluaven tot amb un excés d'optimisme? Als primers els haurien de repassar els accionistes a les juntes generals. Als segons, les eleccions. Per que la depuració de responsabilitats dels alts dirigents privats i públics sigui justa i eficient cal informació i el retorn a la prudència, el seny i la valentia (valors que no depenen de la oferta i la demanda). El corporativisme tranversal que vincula entre molts alts càrrecs directius entre sí, com una mena de nova casta aristocràtica, pel sector privat, i la partitocràcia, pel que fa al sector públic, oferiran resistència a la transparència informativa.
Cercar, forjar, trobar administradors prudents és feina dels accionistes. El mateix, pel que fa als administradors públics, és tasca dels ciutadans i, a Espanya, d'una reforma del règim electoral que debiliti la partitocràcia, el camí més urgent a recórrer per enfortir la nostra democràcia. Posin a prova la següent prova del cotó: els que més aversió tenen a debilitar la partitocràcia són els que més en viuen. Pel que fa al sector privat, els que més aversió tenen a sotmetre els alts directius a un major control i seguiment per part dels seus accionistes, que al cap i la fi son els seus electors, són els que més tenen a amagar. Un seguit d'opacitats en la informació sobre la gestió privada i pública dels alts dirigents que cal corregir amb una major transparència en l'interior del món de la gran empresa i, en el sector públic, entre els electes i els electors. Els mitjans de comunicació generals i especialitzats també tenen aquí un paper fonamental. El lema un error col·lectiu és millor que un encert individual és incompatible amb els salaris alts, públics i privats dels alts administradors. Com ho és una Economia i una Política al servei del Bé comú que creu que no és del seu àmbit el seny i la prudència que es suposa a un bon pare/mare de família. Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely mones
Comentaris