Capgròs
I si fos al revés? I si fos que l'economia del nostre país genera tant d'atur perquè l'estratègia ha estat fer perdre valor al treball en comptes de donar-li el valor que té o, per ser més exactes, el valor nou que té i que ha de tenir?
Fixeu-vos-hi. Totes les reformes del nostre país em refereixo a les laborals han anat precedides d'una crisi econòmica. I la solució, la reforma laboral, ha comportat com a conseqüència la pèrdua de drets dels treballadors, sobretot pel que fa a la seguretat del seu lloc de treball. Ara, sant tornem-hi, la resposta a la crisi passa per l'enèsima reforma laboral i per facilitar a l'empresa el fet de desprendre's de les persones que hi treballen. Ningú no em podrà discutir que cada reforma laboral ha provocat una desvalorització del factor treball. Malgrat millores salarials i de condicions de treball evidents, la percepció que en tenim les persones assalariades és que ha perdut valor; el mesurem en positiu per la seguretat que dóna la feina fixa o indefinida i en negatiu per l'increment de la inseguretat del lloc de treball, la temporalitat i la precarietat.
La crisi social (baixada espectacular de la demografia de finals dels anys setanta) i el creixement econòmic van provocar l'arribada de mà d'obra estrangera. Les persones immigrades s'han incorporat a sectors de mà d'obra intensiva o d'atenció a les persones, tot afegint-hi un plus de desvalorització del factor treball. Aquí paga la pena recordar, però, allò que vàrem demanar mà d'obra i ens varen venir persones.
El no-reconeixement de la fi de l'era fordista, allà per la segona meitat del segle XX, va comportar que es teoritzés sobre la fi del treball. Es va confondre el canvi del treball i de les relacions laborals i també del paper que aquest té en l'economia i en les societats en procés de globalització, amb la fi del treball com a entitat i com a valor.
Les persones treballadores, i tota la societat, han de canviar la seva visió del treball; canvi que ha de ser cultural i de molta profunditat. S'haurà d'entendre que la creativitat i la qualitat del treball no només són condicions per mesurar la riquesa d'un país sinó que són un factor de competitivitat de les empreses. Anant més enllà, i ara que es parla del necessari i imprescindible canvi de model productiu, cal dir que les empreses que segueixen una estratègia basada, no en el fet de donar valor al treball sinó en la seva desvaloració en el fet d'abaixar costos laborals per competir amb les economies menys evolucionades, estan condemnades, més d'hora que tard, a desaparèixer. Oi que a tots ens vénen al cap molts exemples?
Un apunt penso que no és sobrer: tot això també val per a les administracions i empreses públiques, per al sector públic en general, siguin aquestes de gestió directa, concertada o subcontractada. Les reformes en aquest sector no han de venir pels canvis purament administrativistes o de gestió més moderna; hi ha d'haver un canvi profund de la concepció jerarquitzada de les administracions públiques, que probablement ja es dóna en determinades i minoritàries parcel·les de la gestió pública, i que s'ha de fer extensiu a totes.
S'ha d'abandonar, d'una vegada per totes, el treball fordista o treball abstracte (faig el que em diuen que faci i prou), i substituir-lo pel treball concret o treball pensat. Cal fer que la persona que treballa sigui el centre i el punt de referència d'una nova divisió del treball i d'una nova manera d'organitzar l'empresa.
Abandonar el fordisme, i també el taylorisme, és una necessitat cada vegada més urgent. És del tot sorprenent les arrels que te allò de "l'empresa és meva i ningú m'ha de dir el que haig de fer"; com també sembla mentida que en els temps que corren, encara el "venerable" Estatut dels treballadors, tan apedaçat que ja no sembla el mateix, ens digui solemnement que la capacitat organitzativa de l'empresa es competència en exclusiva de l'empresari. Les complexitats dels processos productius, també de les empreses de serveis, fan més necessari que mai que la creativitat i la qualitat del treball que cal exigir als treballadors vagin acompanyades de la possibilitat d'assumir més responsabilitats i preses de decisió en el treball, i si voleu d'una autoritat més horitzontal i més compartida.
Ve a ser allò que sempre repetia Marcelino Camacho els primers anys de la democràcia: "Es necesario que la democracia entre en las empresas".
Comentaris