El Síndrome de Peter Pan o el rebuig a créixer

Algunes persones tenen un rebuig particular per acceptar el creixement, la maduresa i els efectes del pas del temps. Aquest funcionament ho va plasmar amb excepcional claredat l’escriptor J. Matthews Barrie en la seva obra Peter pan y Wendy. Per aquesta circumstància, el psicòlogo Dan Kiley va crear el terme “Síndrome de Peter Pan” a l’any 1983.

Peter Pan es nega a créixer i a encarar les vicissituds de la vida, viu a un món aïllat acompanyat d’altres menuts, per sostenir aquesta manera de viure necessita una figura femenina que s’ocupi de cuidar-los eternament com una mare, figura que encarna en el conte Wendy.

El síndrome en qüestió fa referència als adults que continuen amb un comportament infantil o adolescent resistint-se a acceptar la responsabilitat dels seus actes; acostumen a manifestar una accentuada immaduresa emocional acompanyada per una gran inseguretat i temor a no ser estimats, sentiments que dissimulen amb una màscara de falsa seguretat en si mateixos i inclús d’arrogància.

Usualment s’amaguen darrera d’excuses o fabulacions per camuflar les seves dificultats; acostumen a parlar d’excepcionals projectes o negocis i fantàstiques aventures amoroses, fantasies impossibles de complir però que els ajuda a eludir les seves responsabilitats i poder culpar els altres dels seus fracassos.

Tenen idealitzada l’etapa juvenil per la qual se senten seduïts mentre intenten negar que es fan grans.

El compromís és per a ells un obstacle a la seva llibertat. Viuen centrats en si mateixos i la seva actituds envers els altres s’enfoca en demanar, rebre i criticar sense preocupar-se de les coses que poden passar-li a les persones del seu voltant. Estan permanentment insatisfets però no fan res per modificar la seva situació.

Aquest síndrome, més freqüent entre els homes, ho trobem avui dia en nombrosos individus que quan han passat la primera joventut i han arribat als 30 o 40 anys continuen vivint de forma dependent, ja sigui dels seus pares o d’altres persones com poden ser germans més grans o inclús la parella. Perquè sigui així aquestes altres persones han de facilitar la mencionada dependència amb la seva actitud sobreprotectora.

Aquesta problemàtica té el seu origen en la primera infància, es tracta de fills d’unes mares que no van poder sostenir les necessitats del nen, ja fossin d’ordre físic o afectiu, per això el petit va viure carències importants de les quals els efectes s’han perpetuat fent-li sentir desprotegit i angoixat de manera permanent.

Les persones que sofreixen aquests conflictes ho desconeixen fins que alguna situació crítica els fa qüestionar la seva forma de comportar-se i enfrontar el món. La manera d’ajudar-los a créixer és permetre’ls que afrontin la seva realitat i assumeixin les conseqüències dels seus actes sense fer-se càrrec de la responsabilitat dels seus canvis.

http://www.tupsicoterapeuta.com