El premi Puig i Cadafalch

A vegades rebem correus electrònics que voldríem no rebre. Això és el que vaig pensar mentre llegia, en el Butlletí informatiu de l’Ajuntament de Mataró, que l’edifici comercial de la Baixada de les Espenyes (conegut popularment com el búnquer) és el guanyador, ex aequo amb la rehabilitació de la Nau de Can Minguell, de la dotzena edició del Premi Puig i Cadafalch.

No cal que us digui que la noticia em va deixar astorat. Conec, sobradament, la propensió a la megalomania de l’arquitectura predominant en el nostre país, però, tot i això, no m’ho podia creure. La meva primera reacció va ser mirar de conèixer qui eren els professionals que havien format part del jurat (potser així m’hauria estat més fàcil entendre la decisió) però, malauradament, ni el web de l’Ajuntament ni el del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya en feien menció. Intueixo, veient el resultat, que tots devien ser, més o menys, de la mateixa escola.

Més enllà de la qualitat arquitectònica que pugui tenir, em sembla un menyspreu a la meva condició de ciutadà que el govern anterior construís un edifici com aquest a tocar del tram més important de muralla del segle XVI que els mataronins i les mataronines podem contemplar. Als meus ulls, la seva forma, la seva dimensió i els materials utilitzats suposen una violenta agressió a la muralla (Bé Cultural d’Interès Nacional) al seu entorn i a la nostra història. M’entristeix veure com la vanitat arquitectònica maltracta la fesomia de la nostra ciutat històrica.

D’altra banda, em sembla una presa de pel a la intel·ligència que, en la fitxa del projecte que hi ha penjada en el web del Premi, es vulgui justificar l’atemptat visual argumentant que calia donar a l’edifici una imatge abstracta per separar-la conceptualment de la imatge figurativa de la muralla. Que en saben alguns de fer jocs de mans amb les paraules.

Sé que en això, com en altres coses, nedo contracorrent. Però, malgrat ser-ne conscient, no vull renunciar a la sensibilitat de la meva mirada. Sovint em dic a mi mateix que no paga la pena capficar-s’hi; que Mataró, pel que fa a la preservació del centre històric, és una ciutat perduda; que ja fa molts anys que el franquisme, primer, i l’especulació urbanística, després, van desfigurar-lo; que... Al final, em consolo pensant que durant les vacances o en alguna escapada de cap de setmana podré gaudir de l’encant i l’harmonia que la meva ciutat em nega.

Des que el vaig veure elevar-se, insolent, per damunt de la muralla, no em puc treure del cap una idea: construir un edifici com aquest, al bell mig de la nostra ciutat històrica, és propi de nous rics i un símbol de la nostra voracitat constructora. Un monument a la bombolla econòmica.