El Perigòrd

No és fàcil aixecar l’ànim en els temps que corren i menys quan tens la convicció que les crisis que ens colpegen (no em refereixo només a l’econòmica) no són conseqüència d’una situació conjuntural sinó que han vingut per quedar-se entre nosaltres. Sort que, de tant en tant, es produeixen fets puntuals que m’ajuden a evadir-me: enmig de la lectura d’un munt de noticies que em preocupen, m’emprenyen, m’entristeixen i em trasbalsen -estic segur que com a molts de vosaltres- rebo un correu electrònic que em fa viatjar, encara que sigui virtualment i només durant una estona, cap a una realitat ben diferent que m’alimenta i m’assossega.

El correu porta adjunt un powerpoint sobre una terra per la que tinc una predilecció especial. Efectivament, fa uns anys vaig quedar seduït per una regió del nord-est d’Aquitània anomenada, des de temps molt llunyans, Perigòrd. Tot i que l’any 1790, en plena revolució francesa, un decret oficial va canviar-li el nom administratiu pel de Dordogne, si hi aneu veureu que tothom continua anomenant-la pel seu veritable nom.

La meva relació amb aquest antic comtat medieval va començar quan, compartint sobretaula, un amic va explicar que havia anat de vacances al Perigòrd. A on dius? vaig contestar-li. Ell em va respondre que, fins feia poc, tampoc n'havia sentit a parlar. De mica en mica, escoltant-lo, vaig saber que no trigaria a anar-hi. Vaig comprar revistes, alguna guia, vaig navegar per internet i, com si algun encanteri s'apoderés de mi, el Perigòrd va esdevenir un desig que havia de fer-se realitat. Personatges històrics com Elionor d’Aquitània o Ricard Cor de Lleó, els Assaigs que Michel de Montaigne havia escrit en el seu castell del Perigòrd, i la pregona impressió que havia deixat en escriptors com André Malraux o Henry Miller, feien augmentar, encara més, el neguit per viatjar-hi com més aviat millor.

Un article de la revista Rutas del Mundo va contribuir-hi molt especialment. Començava dient: "De veritat no sabeu on és el Perigòrd? Ni coneixeu els secrets que amaga? És la terra del foie, de les trufes... Hi ha castells, pobles que et transporten a l'edat mitjana, coves prehistòriques... Us ho prometo, si hi aneu menjareu com els deus de l'Olimp i us embriagareu d’història i patrimoni”. Què més podia demanar?

A mig camí entre els Pirineus i París, no va ser fins que es va construir l'autopista que va de Tolosa a la capital de França que el Perigòrd va sortir de l'aïllament en què havia viscut durant centenars d'anys. Sens dubte, aquesta és la raó principal per la que sembla que, al Perigòrd, l'home i la natura hagin segellat, amb una encaixada, un pacte de respecte i col•laboració: valls fèrtils, rius tranquils, pobles romàntics, ciutats de pel•lícula, un patrimoni arquitectònic impressionant i una història que fascina. Com no havien de lluitar, França i Anglaterra, durant la guerra dels Cent Anys, per aquesta meravellosa terra?

Haureu endevinat que mentre mirava el powerpoint no he pogut estar-me de reviure amb enyorança les meves estades al Perigòrd. Us ben asseguro que només cal anar-hi una vegada per quedar corprès per la increïble harmonia d’aquesta bella i encantadora regió occitana.

Recordo que vaig llegir en una revista que André Breton, el principal impulsor del surrealisme, va dir, referint-se al Perigòrd, “aquí ja no em sento fora”. No m’estranya.