El padrí de la banca

Avui que els privilegis i indemnitzacions milionàries als banquers són motiu d’indignació general i protestes al carrer, es fa més necessària que mai una pel·lícula com ‘El capital’, de Costa Gavras, que relata amb pèls i senyals el com i el perquè de la situació actual dels bancs i, per extensió, de la crisi econòmica. Una crisi que no és més que una declaració de guerra mundial encoberta, amb un camp de batalla on els acomiadaments i les retallades han substituït els tirs i els bombardejos, i on els especuladors troben l’oportunitat d’enriquir-se més i més a costa de les mateixes víctimes de sempre. 

Als seus vuitanta anys i una filmografia poc acomodada, Costa-Gavras continua denunciant injustícies i desequilibris socials, amb la lucidesa que li dóna l’edat i la ira d’un jove indignat. Aquest nervi és respira a ‘El capital’, una pel·lícula que defineix pel seu nom el paper dels banquers avui al món: perversos Robin Hoods, que roben als pobres per donar més als rics, en un joc d’interessos que s’anirà allargant fins que tot plegat exploti. Costa-Gavras és molt clar en la seva advertència, però la deixa si es pot encara més clara posant-la directament en boca del seu protagonista –sensacional Gad Elmaleh i les seves interpel·lacions mirant directament a càmera-, un trepa ambiciós sense escrúpols que, digne alumne de l’escola Corleone, passarà de ser un home de palla al gran capo de la banca, amb més diners a la butxaca, és clar. 

El film, amb atmosfera i ritme de thriller polític, és una terrorífica metàfora del món actual que ens avisa del negre futur que ens espera si permetem que bancs, governs i ciutadans continuï en mans d’un únic déu i senyor, el capital. Queda dit.