El pacte a Mataró i ERC

De resultes de les últimes eleccions municipals, a Mataró ja tenim govern. És una bona notícia. El govern sorgeix d'un acord entre els dos primers grups, PSC i CiU que, tot i així, no assoleixen encara la majoria absoluta del ple. L'esmicolament de la seva composició (9 grups) i la seva heterogeneïtat donen poc marge pel pacte, tot i que és imprescindible almenys en aquelles competències municipals que són reservades al ple, que no són totes, però Déu-n'hi-do. I, més enllà del marc competencial, l'únic que ha quedat clar del panorama polític postelectoral és que hi ha un reclam d'acord en els grans temes de ciutat ...i en el dia a dia.

L'alcalde David Bote ha intentat -pel que s'ha publicat als mitjans- un parell d'alternatives més. L'endemà de les eleccions optava per un acord -en minoria- de les tres forces d'esquerres amb tradició de govern (PSC, ERC i ICV), que fou ràpidament descartat pels interessats. Per si de cas, Volem Mataró i Ciutadans, dues noves formacions amb expectatives de creixement i de ruptura amb el sistema de partits dels últims trenta anys, també descartaven governar. Aleshores, Bote pren la idea que llançava la mateixa nit electoral el candidat de CiU, Quim Fernàndez, i proposa una coalició -ara ja sí amb majoria- que incorpori PSC, CiU i ERC. ¿Hi havia més alternatives? Fora que Volem s'ho repensés i s'incorporés a la ja frustrada primera proposta de Bote, fet altament improbable, donant la majoria al ple al nou Govern amb una orientació clarament a l'esquerra, no se me n'acut cap.

L'acord a tres, finalment, no ha pogut ser. No entrarem ara a avaluar per "culpa" de qui perquè no acabaríem mai, tot i que tinc la meva opinió. La bona notícia que tenim govern, doncs, ha d'anar acompanyada de la mala notícia de la falta de majoria i, per tant, d'una possible precarietat en la presa de decisions davant els reptes que, això sí, tothom els veu tan clars. Però és el que hi ha. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Trobo bé, doncs, que el PSC i CiU s'arrisquin, malgrat les diferències que els separen. Tots dos grups han col·laborat en aquest últim mandat, tot i no governar junts, i a CiU ja se li ha tret el cap la mania d'incorporar el PP al govern, fet que va impedir un pacte similar fa quatre anys.

ERC, canvi de to
Sigui de qui sigui la culpa, doncs, ERC ha decidit (no sabem si temporalment) anar-se'n a l'oposició. Aritmèticament, els seus vots no són clau. El Govern pot triar pactar cada tema amb diversos grups i són tres els que li poden donar majoria només amb els vots d'un grup. La meva opinió és que, si Volem i Ciutadans ho volen, tenen una enorme oportunitat de demostrar que no són només una marca o, pitjor, grups amb una única vocació d'oposició. Tot i això, sobre ERC recau una responsabilitat més gran. Primer, perquè té tradició de govern. Segon, perquè hi ha força coincidències programàtiques amb els dos grups del govern. Tercer, perquè també s'ha de treure una llufa, si em permeten: la del tacticisme implícit amb què sovint pren decisions... o ho sembla.

ERC, però, amb quatre regidors (més que mai) es veu amb força per plantar cara als grups del Govern (amb sis i cinc escons cada un, menys que mai) i se sent temptada a posar-se al capdavant del "canvi de cicle", cosa per la que té tota la legitimitat, per presentar-se com a alternativa real el 2019. Si és aquesta, l'estratègia, té un punt feble, almenys: quatre anys, en política -ara- són una eternitat i podria passar que ERC es trobés a la banda baixa de la muntanya russa de la seva sèrie de resultats electorals.

Un exemple el tenim en el dur discurs del candidat Teixidó, un home més aviat tranquil i pactista, al ple de la investidura de l'alcalde. A parer meu, excessivament cantellut i que no presagia res de bo. El més xocant del discurs, però, no és la seva duresa sinó el contrast amb el to que ha mantingut durant la campanya -de fet, el conjunt de candidats- calculadament ambigu quant a la política de pactes, versallesc en el tracte i conciliador en les propostes polítiques d'uns i altres, sobretot dels grups que ara han format govern. Aquest canvi de to grinyola. I no sé si és exactament en que vol la ciutat, en aquest moment.

Però si uns s'han arriscat governant, és ben legítim que altres s'arrisquin a posar-los-hi difícil. Tots dos hi guanyen i hi perden. Tant de bo sigui a fi de bé, que diuen les àvies.