Capgròs
La presentació recent del llibre autobiogràfic Sóc un zero a l'esquerra, memòries d'un capellà cap allà i cap aquí (1930-2012, de mossèn Joan Subirà i Rocamora, que fou vicari de la parròquia de Sant Josep en els anys 1955 al 1957, a la Biblioteca Antoni Comas, ha propiciat la recuperació d'una obra inèdita del dibuixant Manuel Cuyàs.
Els fets de què parlem es remunten a la segona meitat dels anys 50 del segle passat. Amb motiu de la celebració de la Setmana de l'Amor, del 12 al 16 de març de 1956, al vicari mossèn Joan Subirà se li va ocórrer fer una auca encarregant el text, els rodolins, a mossèn Josep Serra i Janer, sacerdot consiliari aleshores de les monges caputxines, i els dibuixos a Manuel Cuyàs. La impremta Minerva va imprimir els exemplars però quan estava a punt de repartir-se el rector mossèn Pere Solà ho va prohibir la seva distribució. Al llibre esmentat s'explica fil per randa com va anar: Faltaven dos o tres dies per al final de la setmana del jovent quan una decisió del rector de Sant Josep va aturar la distribució de l'auca. Mossèn Pere, a petició de l'exseminarista i feligrès incondicional Josep Varela, havia trobat indecent o moralment perillós un dels dibuixos. Era la il·lustració referent al viatge de nuvis, quan els acabats de casar es fiquen a la cambra de l'hotel. La il·lustració només reproduïa una porta tancada d'on sortien un parell de cors humans com projectils que travessaven porta i parets. El rector va pagar de la seva butxaca les tres mil pessetes que havia costat l'edició de l'auca a canvi de destruir-ne els exemplars impresos. Jo no vaig resistir la temptació de quedar-me'n secretament mitja dotzena.
I efectivament mossèn Joan Subirà ha guardat fins avui aquest grapat d'exemplars gràcies al qual hem pogut recuperar-ne un d'aquella Auca d'una parella sense mig gram de xaveta que fent l'ase i el mussol va acabar com Déu no ho vol.
Vist avui, amb la perspectiva de més de mig segle, ens pot fer somriure irònicament veient l'estreta mentalitat moral catòlica que va impedir que aquesta auca veiés la llum.
Coincideix en el temps de l'exposició de la imatge restaurada que Jordi Arenas va fer de la Mare de Déu de la Soledat. (1946), de la que parla a CAPGROS en Francesc Masriera amb coneixement de causa, i que un sector catòlic més ortodoxa i intransigent va rebutjar per la seva sensualitat, la seva projecció massa humana. Es preferia oferir una imatge asexual, irreal, artificiosa. I fou bandejada.
Ambdós exemples són un fidel reflex de la doctrina moral del nacionalcatolicisme imperant al llarg de la dictadura que el país va sofrir entre els anys 1939 al 1975.
Sostinc que en aquella època vam viure sota el jou d'uns valors morals reaccionaris propis de la Inquisició. La bona entesa, la connivència, existent entre el franquisme i l'Església Catòlica van portar al país a un règim opressor, castrant, on el clero imposava una moral ultraconservadora que et feia sentir culpable de moltes coses però sobretot en el sexe. Per mimetisme la família seguia aquesta doctrina, especialment pel que feia a les noies. Per comptes de facilitar informació sexual s'optà per la repressió, el sentit de pecat, la ignorància més absoluta. La moral catòlica imperant abonava la separació de sexes a les escoles, la virginitat fins al matrimoni, que la relació carnal només era per tenir fills i que un cop casats calia viure junts fins que la mort us separi malgrat la família, la parella, fos un infern. Les aparences, la hipocresia estaven per sobre la sinceritat. Viure fora d'aquestes regles era socialment mal vist. I no parlem de l'homosexualitat perseguida amb sanya i, pitjor encara, la vida de parelles del mateix sexe. La pederàstia clerical llavors simplement no existia.
Veient l'auca recuperada de mossèn Serra i Janer i de Manuel Cuyàs o la imatge restaurada de la Mare de Déu dels Dolors, humanitzada, de Jordi Arenas hom pot optar per somriure benèvolament o per ficar-se les mans al cap al veure quin era el clímax moral de fa poc més de mig segle imperava a casa nostra.
Comentaris