«El món de les galeries és molt difícil»

A l'estatge central del seu pis al carrer de Sant Benet, Marc Prat, de 31 anys, hi té penjada la sèrie original de quadres amb els peus com a element central de la qual va partir per presentar l'obra amb què va guanyar la Segona Mostra d'Art Novell. A sota els quadres, a terra, hi jeu el seu contrabaix, mostra de la doble vessant creativa que practica. A hores d'ara toca amb el Trio Cornago-Prat-Xiberta i el grup Soma Planet i en el camp de l'art fa pintures i gravats.

Aquesta setmana acabes mostra a la minigaleria Diàlegs i et presentes a l’Espai F. Déu n’hi do, no?
Sí, aquest divendres comença una altra exposició allà. Al Foment hi presento el mateix concepte d’exposició però ampliat.

Quin és aquest concepte?
El que vull dir amb aquesta pintura dels claustres és que cal buscar un espai interior; cal asserenar allò teu per estar amb fluïdesa amb el món. Això és el que vull dir amb els quadres, vull que indueixin a la meditació.

T’interessa l’espiritualitat.
Més que interessar-me, m’obsessiona. Si no hi ha una certa espiritualitat, el món perd tota la seva coherència. Saps? Si no entens el món com una sola cosa... si vius d’una manera pragmàtica i dient «el que hi ha és el que hia» és per agafar i fotre’t un tret. Però parlo de mística sense tenir res a veure amb religions, que han aprofitat aquesta necessitat per introduir-hi altres conceptes.

Deus ser dels pocs artistes que no es pot queixar de com els tracta l’administració, no?
Tant de bo hi haguessin altres oportunitats com aquesta en el món de l’art... Veient com està l’art a hores d’ara fa més falta que mai i que sigui una promoció per l’artista... a nivell de galeries està molt fotut, és molt difícil, i d’això l’administració se n’ha donat compte. Si no vas acreditat costa que la galeria s’interessi per tu. Hi ha molts artistes i fer-se un lloc és difícil.

Compagines la pintura amb la música, no és molt corrent...
Home, en la història hi ha hagut molts pintors músics... el que passa és que potser no s’hi han dedicat professionalment... amb els anys suposo que has de triar. Però jo crec que la persona que necessita dir coses li agrada dir-les a tots nivells. Les pintures de Schönberg, per exemple, que era un gran músic, es van veure després de la seva mort...

Però la tendència a especialitzar-se també es fa notar en l’art.
Sí, clar, suposo que si comences a vendre molt el galerista et diu: «Escolta, m’has de fer vint peces al mes». Suposo que és una tria, però mentre es pugui anar fent de tot... Ara faig mig i mig, tot i que de fet vaig començar amb la música, als dinou anys. I amb la pintura m’hi vaig posar als 25.

Els parel·lelismes amb l’estil de la teva mare [Rosa Codina Esteve] són evidents.
Sí i tant. Tot el que he après ha sigut d’ella... jo no he anat a aprendre a dibuixar o a pintar... però tenir la mare a casa pintant... va quedant. Treballem els mateixos materials i tot i que ella va a buscar conceptes diferents coincidim amb moltes coses.

N’estàs orgullós.
És que em poso a pintar i el que em surt és això. No és res que vagi a buscar. I com que tot ho he après d’ella... és natural que parteixi dels mateixos elements.

Et feia classes a casa?
No, quan necessito saber alguna cosa la truco i li pregunto com ho fa. Em fa de professora des que vaig començar i em fa un seguiment. Abans compartíem l’estudi i tot. Ella és molt endreçada i jo ho sóc molt cop.

Per acabar... com veus el panorama artístic de la ciutat.
El veig pobre, aquesta és la veritat, fins i tot amb relació a llocs amb menys població i amb menys artistes. Veig que les oportunitats per exposar segueixen sent poques. I pel que fa a la música la cosa no està millor: hi ha dues galeries d’art i dos llocs on fer concerts. Estem bastant descuidats, en general, els artistes.