El mercat alemany, l’amiguisme llatí i les universitats

Darrerament són freqüents les notícies que apunten a les grans possibilitats laborals que Alemanya pot oferir als nostres joves. Unes possibilitats sovint econòmicament atractives per a l’emigrant però també per a l’empresa que acull els titulats universitaris del nostre país.

Com pot ser que un país amb una taxa d’atur molt més baixa que la nostra pugui oferir més i millors ofertes laborals? Com pot ser que la nostra societat faci una inversió molt forta en subvencionar els estudis universitaris d’un bon grapat de joves que després es veuen forçats a anar-se’n a l’estranger? Sembla prou evident que el mercat alemany no és pas tonto i si està disposat a contractar els nostres joves és per la seva altíssima qualificació. Per tant, alguna cosa falla quan els abans anomenats JASPS no troben feina al seu propi país i els estudis de mercat demostren que la millor manera de trobar feina és a partir d’amics i coneguts.

A casa nostra potser no se’n parla prou però a Itàlia tenen assumit que l’amiguisme, compra de favors, nepotisme, etc., fa que un ho tingui molt difícil per a trobar feina si no té padrins. Aquest mateix any 2011 se’n feia ressò el diari “the economist” en un escrit titulat “why italian graduates cannot wait to emigrate”. Molt probablement la nostra situació no sigui gaire diferent de la italiana. La manca de competitivitat dels països llatins no ha d’anar necessàriament vinculada al fet que siguem menys treballadors o menys intel·ligents. Molt probablement tingui a veure amb l’ocupació de llocs estratègics de les empreses i institucions per persones que no han estat pas escollides pels seus mèrits objectius. Els colls d’ampolla formats per persones incompetents són, probablement, la principal causa de la manca de competitivitat de les empreses i de la fuga de cervells que estem patint.

En el món universitari s’ha obert un debat important, el debat de la governança de les universitats. Algunes veus són crítiques amb els models actuals de càrrecs escollits i aposten clarament per càrrecs designats a dit. En aquest debat van ser molt interessants les entrevistes al rector de la UB, Dídac Ramírez (a favor del sufragi) i al president del consell social de la UB Joaquim Coello (partidari de la designació de càrrecs), aparegudes als mitjans de comunicació. Aquest últim es permetia afirmar en el titular que “el model de govern de la universitat és una aberració”. Això em recorda una frase que em va dir un conegut turc fa força anys. Un home octogenari que considera que el millor sistema polític és una bona dictadura atès que no es pot confiar en el que voten milions de persones estúpides. Sens dubte la dictadura és el millor sistema de govern, llàstima que tan sols ho sigui per a una ínfima minoria i per a tota la resta els resultats siguin tot sovint catastròfics.

Estem preparats com a societat per a que els llocs estratègics de govern de les universitats siguin designats per polítics o il·luminats que probablement no compleixen els criteris objectius estipulats per la societat per a ocupar aquests càrrecs que pretenen designar?