El Mas Sant Jordi

Escric aquest article no només com a regidor de l’Ajuntament de Mataró, ho faig també en tant que ex-treballador del Mas Sant Jordi. El Mas Sant Jordi és la llar –amb tota la profunditat del terme- d’una vintena de menors d’edat que tutela la Generalitat de Catalunya. Com a qualsevol llar allà mengen, dormen, juguen, es relacionen… amb la finalitat de créixer com a persones. Aquests nens i nenes estan allà perquè han patit situacions molt difícils en les seves encara curtes vides. Situacions de desatenció,de desemparament i/o maltracta i no pas perquè hagin fet mal o siguin menors problemàtics. Això és important d’assenyalar,ja que si fossin menors que han comés algun tipus de delicte estarien ingressats en algun centre de justícia Juvenil i llavors estaríem parlant d’una altra tipologia de centre que res té a veure amb el que ens ocupa. L’administració té l’obligació de posar els recursos adequats perquè aquests menors creixin i es desenvolupin com la resta de menors de Catalunya amb igualtat d’oportunitats. Per tant aquests centres anomenats CRAE (centre residencial d’acció educativa)passen a ser les noves cases d’aquests menors, dels quals la Generalitat se’n fa responsable un cop s’ha retirat la tutela als pares.

Avui hem arribat a un punt que ningú vol segons quins equipaments o serveis públics al costat de casa, però tothom vol que l’administració resolgui els problemes. Encara que en el cas del Mas Sant Jordi penso que més que servei o equipament la consideració és de llar com qualsevol de les més de 45.000 que tenim a Mataró .

Arribats aquest punt de conflicte i rebuig per part d’alguns veïns, si a més hi afegim les males maneres del PP , que per treure quatre vots s’hi posa en el conflicte de forma grollera, podem dir que la situació s’ha anat de mare.

En política no tot s’hi val. I quan algú per treure’n profit és capaç d’utilitzar els menors –i no qualsevol menor, no, sinó els més febles- considero que és on més baix es pot caure en política. Cóm és possible que s’utilitzi sense cap mena d’escrúpol i vergonya, el que jo considero les persones més fràgils de la nostra societat?

Com és possible que en aquest cas, on els protagonistes són nens i nenes que han patit moltíssim, no es miri més per a ells? És per això que demano més responsabilitat, sensibilitat, i delicadesa alhora de resoldre on han de viure aquests veïns i conciutadans nostres.

Aquests menors no es mereixen més situacions de maltracta i desemparament del que han viscut ja.