Capgròs
Les sales de Can Palauet acullen en aquests dies una mostra itinerant que sota el títol de Més enllà de l'objecte ens fan una acurada aproximació als moviments artístics que es desenvoluparen en el nostre país entre els anys 1956 i 1975, un període de temps crucial en el camí evolutiu de l'art i que sense el coneixement del mateix és absolutament impossible entendre l'art de finals del segle passat i el d'avui mateix.
La mostra està comissariada per Bartomeu Marí i això es nota ja que existeix en el seu procedir un afany didàctic, ben llunyà a l'habitual concepte elitista i d'una falsa intel·lectualitat que dominava en l'època Villel.
Així Marí, com molt bé explica en el catàleg, explicita que cal partir de l'idea de ruptura profunda que marca el significat creatiu del segle XX, en especial en quan l'obra d'art no disposa ja del monopoli de la creació de bellesa, situant-se com a font de coneixement i d'acció. Una ruptura que en aquesta exposició es centra en el canvi radical que significa la translació de l'impuls artístic que passa de la pròpia obra al subjecte que la percep.
La mostra que ara podem visionar a Mataró i que ja ve de passada per altres poblacions del Maresme (Caldetes i Pineda) el que indica clarament la nostra capitalitat, està configurada per una vuitantena de peces dels més diferents conceptes, tècniques, materials i suports,que ens permeten intentar fer aquell necessari flash-back del que significà aquest temps en el seu punt i moment, alhora que podem copsar la seva transcendència per a les noves generacions i el pòsit artístic que atresoren i que encara s'evidencien en molts dels treballs presentats, que segueixen essent vius i actuals.
Ho fa començant amb els referents d'Àngel Ferrant, Leandre Cristòfol i Moisès Villèlia que serveixen de fonament a un camí evolutiu on hi ha parada i fonda en els diversos grups que emergeixen dominants en el pas entre l'informalisme i l'art conceptual, principi i final de la ruta que ens ofereix la mostra. Així tenim ampla i aclaridora mirada del que anomenem pre conceptuals, amb l'art pobre i l'art minimal, amb especial atenció als Catalans de París amb tota la força del seu posicionament polític. Tot arrodonit amb altres noms com Brossa, Pazos o Portabella, practicants d'altre disciplines creatives però que igualment avancen pel mateix camí.
Una exposició que de la primera a la darrera obra es segueix amb creixent atenció i en la que és difícil establir cap mena de preferència que no sigui la personal ja que la tria és magnífica el que la converteix en una mostra de molt recomanada visita i que a bon segur serà del millor de tota la temporada.
Una visita que bo seria arrodonir amb el magnífic catàleg que respon no tan sols a la mateixa exposició, ans també a una veritable lliçó d'història d'un període artístic crucial per entendre la creació d'avui mateix.
Comentaris