El Gran Orient Mitjà i el somni de la revolució

Crisi i revolució són les paraules clau del món àrab avui en dia. Pobles sense recursos visquent en l’anarquia i en la pobresa i en una restringida llibertat. Entre súbdits i mig ciutadans. Els preus pugen, els governants s’omplen les butxaques.

Però quin és l’origen d’aquesta revolució? Mirant a Facebook, sembla que els joves han assimilat els valors democràtics i volen gaudir de la llibertat perduda i és per aquest motiu que s’han revelat contra els governants. Però aquesta revolució és més rellevant perquè la protagonitzen els joves que viuen en un món de dictadures i de corrupció.
Els Estats Units, en un full de ruta que buscaria coordinar les polítiques exteriors d’EUA i la resta de països del G8 cap a la regió de l’Orient Mitjà, inclou com a innovació l’enfocament de portar la democràcia a la zona mitjançant el finançament d’actors no estatals, com ara les ONG. L’existència del document va ser revelada el febrer del 2004 pel diari britànic Al-Hayat. En conèixer-lo, el governs àrabs van protestar iradament pel que consideren una ingerència en la seva sobirania. Per això, el document que es va aprovar la Iniciativa del Gran Orient i Àfrica del Nord (BMENAI) ha estat més modest que l’anterior i es cuida d’establir una mesura fixa i exterior de democratització a la zona. La proposta també va comptar amb el rebuig de moviments opositors àrabs, como els Germans Musulmans i Kifaya. Però el que sembla és que aquests moviments s’han involucrat en aquest full de ruta pujant a l’onada de les protestes per semblar els beneficis d’aquesta revolució.

El punt clau que pot justificar la disminució de la influència del G( i EUA als governs d’Orient Mitjà i Àfrica del Nord és el que s’ha publicat als informes del Banc Mundial en la pàgina sobre el fet que a mesura que pugen els ajuts, es nota una degradació en els drets, llibertats i nivell de desenvolupament. Aquesta relació pot explicar que alguns governs camuflin els actes de corrupció i de malversació i que busquen mitjans de desviament d’atenció com atacar els que volen denunciar aquests fets.
Més enllà d’aquests punts de vista estratègics i polítics. Pràcticament aquesta revolució àrab va començar amb la revolució de Tunis, que es va iniciar amb la immolació del jove de 26 anys Mohamed Bouazizi en protesta por les condicions econòmiques i el tracte rebut per la policia del seu país. La seva immolació va encetar una revolta popular de 2010 y 2011, coneguda com la Revolució de los jezamí, que va provocar la fugida del dictador Zine El Abidine Ben Ali. Més tard es van generar disturbis a Egipto, Yemen, Bahréin, Libia i incidents a Argelia, Marroc i Aràbia Saudita.

Ningú va preveure que l’acte desesperat del jove de Tunis pogués ser la flama que fes esclatar tot el món àrab. Però perquè i com s’ha respost? Perquè aquest acte ha estat la gota que vessa el vas? Aquestes protestes es deuen al disgust social acumulat durant anys i dècades. Les persones estan cansades de tenir governs autoritaris que creuen que el poble forma part de la seva herència i volen passar-la als seus fills com a repúbliques hereditàries. Al marge d’aquest context que se suporta fa tems, hi ha hagut altres factors que han fet pujar la tensió entre governants i el seu poble. Les filtracions de Wikileaks, els ciberatacs d’Anonymous revelen com segurament fins llavors mai s’havien succeït, el grau d’engany que les classes polítiques oferien als seus ciutadans i súbdits.

Les xarxes socials han servit per connectar amb el públic. L’organització de les protestes a través de Twitter i Facebook ha aconseguit l’enderrocament del règim de Hosni Mubarak. I darrerament Youtube s’ha convertit en una eina clau per intuir el que succeeix a Líbia, un país on el fet de contrastar dades i informacions és una missió quasi impossible per la fèrria censura periodística a la que està sotmès el país.
Segurament els disturbis i protestes no pararan fins que es compleixin les peticions dels pobles. Això no només inclou que es facin eleccions, sinó també la garantía que siguin realment legítimes, lliures i justes. També que el govern sigui responsable davant els seus ciutadans. Y la base de totes aquestes reformes resideixen en adquirir les llibertats d’expressió i d’associació, inclosa la protecció de la llibertat de premsa, de la societat civil, i en contra violacions del drets humans.

I al marge d’aquestes reformes polítiques, hi ha reformes socials que precedeixen i que són crucials. De mitjana, els joves en el món àrab representen el 30% de la població, en comparació amb menys del 20 % en el món occidental. A més, els joves estan políticament marginats. Fins i tot davant la recent recessió, les taxes d’atur juvenil -excepte Marroc on és del 10%- s’estimen en un 25% o el doble de la taxa de la resta del món. Per alguns països, entre ells Egipte, l’atur dels joves es va acostar al 30% o sis vegades més la taxa dels adults. La majoria de joves viuen amb menys de dos dòlars al dia.

Les revolucions en el món àrab amb recollit els fruits de la voluntat d’alguns pobles i factors internacionals. Per no poden i no tindran efecte en un país com Argèlia, on el poble és conscient que s’han perdut deu anys en una guerra civil i que ara cal construir i no la revolució. En unes altres paraules, la gent està farta.

Vivim en una societat internacional que té una agenda secreta. L’exemple més significatiu és que el president d’EUA ha advertit que el seu país ha de tenir plena capacitat per actuar i fer-ho ràpidament, si la situació a Líbia arriba a deteriorar-se de tal forma que existeixi l’amenaça d’una catàstrofe humanitària. També va informar Obama que havia donat ordres al Pentàgon per estudiar les opcions militars adequades, inclosa la declaració d’una zona d’exclusió per aire, per respondre a l’intent de Muamar Gaddafi de prolongar el seu règim per la força. Obama va declarar que el coronel Gadafi ha de deixar el poder i marxar. Un Obama que pensa en els éssers humans de Líbia, però no de Gaza y Iraq.

Un altre exemple és del ministeri de Defensa holandès que ha confirmat el segrest d’un grup de soldats holandesos que formaven part d’un comando que va participar en una operació militar secreta.

En conseqüència, la situació és més complicada del que sembla i més complexa que una revolució dels joves àrabs. Si tenim dos ulls, dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar i mirar dues vegades abans de parlar.