El cartell de Les Santes

La presentació del cartell de la Festa Major de Les Santes, que va tenir lloc dimarts passat, ha tornat a despertat una gran expectació entre els mataronins. L'obra ha anat a càrrec de l'artista Mònica Vilert, que s'ha inspirat en la capa de la Geganta, voleiant durant el ball de la figura, per expressar el moviment continu que li inspira la festa. Després de la radicalitat de la proposta de Martí Anson l'any 2008 (una samarreta de futbol per a “l'equip” de Santes), Vilert aposta de nou per un element més reconeixible de la festa, tal i com va fer Marc Prat ara fa 2 anys amb la mà d'en Robafaves. La capa de la geganta també vol reivindicar aquesta figura, que sol perdre protagonisme davant en Robafaves, i la feminitat de la festa. Vista la proposta de Vilert, i més enllà de consideracions crítiques sobre l'obra, un dels dubtes que sorgeixen és si realment funciona com a cartell d'una festa major, i com es plasmarà en les diverses aplicacions que es fan cada any, especialment en la popular samarreta. Aquí es revela la particular idiosincràsia del cartell de Santes, el fet que cada any s'encarregui a un artista local diferent perquè ofereixi la seva particular visió de la festa major. Aquest sol presentar una obra personal, que s'emmarca tant en la seva trajectòria com en el seu moment artístic actual, i que no respon als habituals paràmetres que se segueixen a l'hora de fer un cartell. Al cap i a la fi, s'anuncia quelcom que tots els mataronins ja saben, així que el cartell ja no funciona com a tal, si no que és quelcom més. Seguint aquest model, sovint controvertit, Mataró ha sumat tantes visions de la festa a càrrec dels seus artistes que ben poques ciutats s'hi poden comparar. El que segueix sorprenent, tot i que cada any es repeteix el fenomen, és la quantitat d'opinions que genera el cartell. Ningú s'està de criticar-lo positivament o negativa. Per un dia, una obra d'art desperta l'atenció de pràcticament tothom, cosa que també passa a ben pocs llocs. Però, tal i com va dir la mateixa Mònica Vilert, tant de bo tots els fets artístics que tenen lloc a la ciutat generessin les mateixes expectatives i debat. Amb una vegada a l'any, no n'hi ha prou.