El 20-N del 1975, fusells sense clavells

A l’estiu del 1974 molts dels meus amics i companys del PSUC (partit dels comunistes catalans) de Mataró, anaven o volien anar a Portugal, a veure en directe la Revolució dels Clavells. Aquella acció democràtica d’una gran part de les Forces Armades portugueses, que va alliberar els portuguesos de la dictadura de l’Estado Novo, dels Antonio de Oliveira Salazar i Marcelo Caetano. I una de les primeres decisions preses fou desmantellar la PIDE, responsable de la repressió dels demòcrates portuguesos.

Però a mi, em va trucar el company Agustí Valdé, Secretari Polític del PSUC a Mataró, i em va demanar, com als altres companys del Comitè local, que ens quedéssim a Mataró. El dictador, Franco, havia emmalaltit. La censura no permetia calibrar la gravetat de la dolència.

Per l’octubre del mateix any semblava que el “caudillo” recuperava alguna facultat física.

No hi havia hagut sort!

Va passar un any ben bé fins que el 20 de novembre de 1975, aquell homenet amb cara de conill porquí, va dir allò de: “Españoles... Franco ha muerto!”.

És a dir, el dictador va morir al llit, fet una piltrafa, però al llit.

El seu successor, Carlos Arias Navarro, que havia estat alcalde de Madrid, tenia una història. El meu pare em recordava el malnom que li havien posat durant la Guerra del 36 al 39: el Carnicero de Málaga. Va ser responsable de la repressió que va comportar la mort de més de 4.000 republicans a aquesta ciutat. Fou la mà dreta del Ministro de la Gobernación, Camilo Alonso Vega “la Mula”, ocupant la Dirección General de Seguridad. D’ell depenia la Brigada Político Social (BPS) i durant el seu mandat va ser detingut, brutalment torturat i afusellat Julián Grimau, dirigent comunista espanyol.

Així doncs, sembla que el 21-N tot estava bastant “atado y bien atado”.

Però la societat espanyola havia evolucionat des del 1939.

Canvis en l’economia: la societat de consum ensenyava la poteta, tot i les conseqüències de la crisi del petroli de 1973. El turisme i l’entrada de divises que significava, juntament amb les remeses dels emigrants a Europa. Les massives migracions internes cap als nuclis de la industrialització...

Canvis en la societat: a partir del 1960, hi ha més gent treballant a la indústria que al camp. Apareixen, tot i que de manera tímida, nous comportaments i formes de vida que venen de fora.

Mataró en serà un exemple. Entre els anys 60 i 70 dobla la seva població. Gent bastant jove, que arriba sobretot d’Andalusia i Extremadura, anirà a treballar al tèxtil, metall i la construcció.

Alguns d’aquests joves i d’altres originaris de Mataró coneixeran vells sindicalistes de l’època republicana i revitalitzaran la lluita obrera: així es crearan les Comissions Obreres a Mataró i després la Unió Sindical Obrera. Joves estudiants començaran a moure’s en àmbits ben diversos per parlar de tot allò que “oficialment” no existia. Neixen el Cine Fòrum, l’Associació d’antics alumnes de Santa Anna, joves d’Acció Catòlica, les Joventuts Comunistes de Catalunya, Associacions de Veïns que malgrat tot s’aconseguien legalitzar, l’Associació Catòlica de Pares de Família... i els partits polítics perseguits per la dictadura.

Les entitats legals molt sovint feien d’aixopluc de les il·legals...

Així es crearà l’Assemblea Democràtica de Mataró, que serà l’organisme de coordinació de la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals, adherida a l’Assemblea de Catalunya.

És veritat que hi havia empresaris intel·ligents que preferien negociar directament amb els treballadors i les seves Comissions Obreres, més que no pas amb el Sindicat Vertical (Central Nacional Sindicalista) que agrupava empresaris i treballadors, però d’aquí a la democràcia quedava molt de camí per fer.

La situació econòmica, la crisi del “Régimen” accentuada per la mort del dictador, les lluites obreres, estudiantils i veïnals, la pressió internacional, els canvis en la mateixa església catòlica, que ja no era la cobertura ideològica del franquisme, feien pensar en la possibilitat d’aconseguir la ruptura amb aquell sistema anacrònic, injust, i criminal...

L’any 76 hi va haver vagues generals de la construcció i el tèxtil al Maresme, amb milers de treballadors en vaga i assemblees multitudinàries, on juntament amb les millores laborals es reivindicaven les llibertats polítiques. Però totes les mobilitzacions no acabaven de fer caure el “Régimen del 18 de Julio” (el feixisme espanyol).

Així, aquell 20-N, tot i que encara caldria molt d’esforç per aconseguir la democràcia, es varen consumir moltes ampolles de xampany.

I avui sentim veus que ens diuen que el canvi va ser l’evolució del propi sistema dirigit per unes ments preclares del propi franquisme que des de sempre volien aconseguir la democràcia. També hi ha qui diu que la transició va ser una gran claudicació de les forces de l’esquerra, sobretot del PCE i PSUC, que haurien traït la classe obrera. Segurament els comunistes no ho vàrem fer tot bé. De tota manera ningú ho va fer millor.

Però també cal recordar que els anys 1975, 76 i 77 als fusells dels militars espanyols no hi havia clavells.