Dues dècades de processons

I quan semblava que era ben morta... va ressuscitar. El Divendres Sant de 1986, un petit grup de persones va sortir del domicili d'Àngel Rubio al carrer Prat de la Riba portant un petit Sant Crist. A fora els esperaven el pas de l'Oració del Senyor a l'Hort. Aquest fet marcaria l'inici de la recuperació d'aquesta tradició a Mataró, que s'havia deixat de celebrar el 1969 per decisió de l'Església oficial. Estaven fent, per tant, un acte religiós sense autorització de l'Església local ja que aquesta havia decidit suprimir les processons el 1969, d'acord amb els aires renovadors del Concili Vaticà II i els nous costums de la gent.

El 1979 els Armats havien proposat al llavors arxiprest, mossèn Joaquim Monasterio, recuperar la processó però aquest s'hi va negar. Una negativa que el rector de Llavaneres, mossèn Jaume González-Agàpito, va reconduir oferint als Armats i als promotors de les processons sortir a la veïna població, cosa que aquests òbviament van acceptar a partir de 1981. Una

La processó de 1986 va ser un èxit tot i que a nivell de números només hi van participar unes dues-centes persones. Poques, sobretot comparades amb ara però suficients com per animars als promotors de la tornada de les processons a no enterrar les seves esperancesc. En realitat, després d'aquest primer any de prova tot va anar rodat. El 1987 van sortir ja tres misteris: el de l'Hort, un Natzarè de la Sala Cabañes de 1944 i el de la Mare de Déu dels Dolors, adquirit a Màlaga. El recorregut va ser: Plaça dels Bous, Muralla de la Presó, carrer Argentona, Torrent, plaça de les Tereses, Montserrat, Rambla i Riera.

El 1988 el fenomen viuria el seu moment d'eclosió definitiu: a diferents barris de la ciutat van començar a sortir altres passos: la Germandat de la Soledat al barri de Cirera, la de Nostra Senyora dels Dolors i Jesús Captiu a Rocafonda i la de Nuestro Padre Jesús Nazareno a Cerdanyola, que va comprar una nova imatge. I entre finals dels vuitanta i principis dels noranta s'afegirien els passos del Sant Crist de la Bona Mort, la Confraria de l'Agonia i el Sant Sepulcre. A aquests nous passos se'ls van afegir els de la Verònica i la Coronació d'Espines, que dataven de 1952 i 1950 respectivament i es van recuperar dels Salesians i Valldemia.

Rebuig de l'Església oficial
El reviscolament de les processons, però, no va agradar gens ni a l'Església oficial ni als progres eclesials, que ho veien com una regressió als obscurs temps del franquisme. Durant tres anys la Processó va sortir sense el consentiment del Consell Pastoral de la ciutat fins que el 1990 l'Església es va haver de rendir a l'evidència i va donar el vistiplau definitiu al moviment, superada per les circumstàncies. Les processons començaven a atraure una gentada al carrer i la millor solució es va creure que era donar cobertura al fenomen sota la consigna de «salvar-ne el que es pogués».

Amb la benedicció oficial, els Armats de Mataró van incorporar-se també a la processó. Ja a mitjan anys noranta s'afegiria a la llista l'onzena confraria, la de Nostra Senyora de l'Esperança, que completa l'esquema actual. Una cas aïllat va constituir-lo, el 96, la sortida un sol any del pas de l'Entrada Triomfal de Jesús a Jerusalem.

Amb els anys la popularitat de les germandats de Mataró va créixer com l'escuma i va convertir-se en un referent a escala catalana i, per exemple, la confraria dels Nazarenos va arribar a tenir un miler d'associats, i va ser considerada la més populosa de tot Catalunya. Ara la Germandat ha perdut aquest lideratge i té poc més de 900 associats, cosa que la situa com una de les entitats més populoses de la ciutat.

La mostra més clara de la consolidació del fenomen, vint anys després, és la processó de Divendres Sant, que aglutina almenys trenta mil persones cada any i, com destaca l'alcalde, és l'acte més massiu després de les Santes –amb permís també de la Cavalcada de Reis.