Domingo Castella 'El Ferm'

Mataró té alguns personatges que per alguna peculiaritat esdevenen populars o fins i tot mítics. Molts un cop es moren s’esvaeixen. Alguns altres, pocs, es mantenen vius en la memòria popular per temps que passi. En Domingo Castellà “El Ferm” és un d’ells. Fa 45 anys de la seva mort, tràgica mort, i el seu record és ben present. Va ser un modest mariner que tenia tres debilitats: el vi, el tabac i les dones. D’ell se n’expliquen de seques i de verdes. De coses que va fer o va dir però d’altres que són fruit de la imaginació col·lectiva o bé s’han magnificat. El cert és que ha estat pintat, dibuixat o retratat per artistes locals com els germans Jaume i Jordi Arenas, el dibuixant Josep Noè o el fotògraf Sant Carreras. Té una sardana amb el seu sobrenom d’Honorat Vilamanyà i una havanera. I fa un any que té un gegant en honor seu de l’Associació de Veïns de l’Havana. També hi ha escriptors cpm en Francesc Enrich i Regàs, en Ramon Vila, que han explicat la seva vida. Però sobretot és ben viu en el record de molts mataronins.
Va néixer l’any 1898 (el de la fi de la Guerra de Cuba i Filipines) a El Callao en una família de pescadors. Va ser el darrer de tres fills. El temporal de 1909 va destruir la seva casa. El pare, vidu, i dos fills van anar a viure en una barca vella a la platja. El temporal de 1923 va matar a 9 pescadors del Maresme dels quals 4 eren de Mataró. En Domingo Castellà “El Ferm” va salvar la pell llançant-se al mar i nedant fins a la platja. Era un excel·lent nedador.

Era un personatge més alt que la mitjana de mataronins. La seva presència imposava. Alt i prim, moreno, rostre eixit, cremat pel sol, de cabell negre i arrissat, celles arquejades i d’ulls molt petits. Solia anar descalç o calçava esclops o espardenyes. A l’estiu amb el pit destapat, pantalons apedaçats i arremangats i faixa. Amb una gorra al cap. I amb una cigarreta als llavis. Anava a pescar o feia de camàlic. Sempre a la platja. Dormia en una barca o en alguna pensió de mala mort. Fins que es va casar, quan ja tenia 52 anys, amb una jove valenciana Amparo Chanzá que treballava a l’Hospital. Van viure en un fortí que hi havia davant del carrer de Lepant un fred 22 de gener de 1956 va morir intoxicat per un braser. D’això ja en fa 45 d’anys però el seu record i les anècdotes que se li atribueixen s’han mantingut de pares a fills.

L’anecdotari atribuït a El Ferm és de començar i no acabar. D’entrada hem de dir que ningú ens n’ha parlat malament. Era especialment curós amb la mainada a qui obsequiava amb algun caramel o amb diners. Una de les seves anècdotes més cèlebres és aquella quan un municipal li va retreure que s’emborratxés i ell li va dir “Vos no beveu una mica més del compte el dia del vostre sant?”. El caporal li va respondre que “Sí”. I ell li respongué “Doncs jo com que em dic Domingo ho celebro cada setmana”. Una altra vegada el Ferm va ser detingut per aldarulls i condemnat a la presó. El jutge li preguntà si tenia alguna cosa a declarar i ell respongué “Si haig d’anar a la presó que sigui a Mataró”.
Va fer el servei militar a Cartagena, a la Marina, i va tirar un oficial a l’aigua perquè no li agradava la seva manera de parlar. Una altra vegada a la bodega de Can Peret del Vi, a la plaça Gran, li van donar un vas ple de vinagre que es va beure sense pestanyejar. A soles es dirigí amb discreció a en Peret i li va dir “Escola Peret, aquest vi se t’ha picat”.
Quan va morir intoxicat per un braser no va tenir massa ressò. Només una breu notícia al periòdic Mataró en deixava constància. Però amb el pas del temps la seva figura s’ha anat agegantant fins al punt que ara es coneixen com els germans Arenas el van pintar, altres el van dibuixar, el fotògraf Santi Carreras l’immortalitzà retratant-lo a la platja, té una bonica sardana “El Ferm”, una havanera, surt a la novel·la “La casa de les heures” de Joan Comellas, també hi ha una figura de pessebre inspirada en ell, té un gegant que el representa i es passeja per les festes de l’Havana i ben aviat tindrà una auca on és el protagonista. Només li manca una biografia on reculli la seva atzarosa vida.

El Ferm, un humil pescador, ha acabat essent un personatge popular. Ell i la seva llegenda s’ha anat retroalimentant amb la imaginació de tots. El Ferm ja forma part de la mitologia local. Mereix ser a una hipotètica “Galeria de Mataronins Populars”.