Diarios (1939 – 1972) de Max Aub. (Part III)

Acusat injustament més d’un cop i traït pels seus propis amics, va lluitar sempre per la veritat, cosa que li va preocupar per sobre de tot, mai es va rendir, inclús a alguns d’aquells els va seguir considerant amics.

Va estar diverses vegades a la presó injustament i en camps de concentració, fins que va aconseguir arribar a Mèxic, on va morir al 1972. Sempre va tenir la seva família lluny, excepte la seva dona que el va acompanyar sempre al llarg camí de la vida. Els seus orígens li van causar problemes, així com el seu nom i cognoms.

No va entendre mai la estupidesa i la ignorància humanes, i amb el pas dels anys no las va tolerar. Però malgrat tot, es va negar sempre a callar la seva veritat, per això va marxar d’Espanya. Va deixar molt clar una i altra vegada que “no callaría la verdad de España” fins la mort, i per això no va voler morir aquí.
Resulta bastant evident, segons els seus propis comentaris en el diari, que va ser escrit per ser publicat i llegit per tothom, i que volia que la seva obra fos més crítica que constructiva.

En definitiva, un diari que val la pena llegir per la seva honradesa, per la seva aportació indiscutible al món de la literatura i de la vida en tots els seus aspectes d’aquells anys franquistes, i pel seu gust dolç i entranyable que Max Aub aconsegueix deixar en aquestes pàgines, a pesar de què gran part del que va viure va ser amarg.

Fins aquí, un trosset d’història del gran Max Aub, que ens ensenya no només literatura, sinó història, vida, i que no s’ha d’oblidar, s’ha de tenir sempre present quines coses han passat per no tornar-les a repetir.
Un homenatge a un escriptor que, a dia d’avui, encara critiquen els sectors més dretans, i que volen esborrar de la nostra memòria. Mai.

sportames@gmail.com