Diarios (1939 – 1972) de Max Aub. (Part I)

Amb els moments que com a societat estem passant, i que com a persones que ens anomenem modernes estem vivint, he volgut recordar els Diarios de Max Aub, un escriptor que es va exiliar durant el franquisme i que s’avergonyia, en certa manera, del seu país. Així, ha estat sempre el gran oblidat de les lletres per la seva rotunda forma d’afrontar el moment polític que li va tocar viure; moment que per tot el que ens envolta sembla que està retornant i potser, a molts, no us costa imaginar. I sobretot, moment pel qual molta gent gran està lluitant per no perdre el que va aconseguir.

Commovedor, atrevit, valent. Així es mostra en el seus diaris Max Aub, un dels grans autors de la literatura espanyola del segle XX.

El contingut d’aquesta obra comprèn una selecció d’entrades escrites entre 1939 i 1972, que són un testimoni clar d’un intel·lectual exiliat a causa de la guerra civil i del triomf de les tropes franquistes. Les entrades les trobem algunes vegades representades en una única frase que simplement expressa un pensament, una petita reflexió, i moltes altres en paràgrafs llarguíssims. Recorre en moltes ocasions al passat, es podria dir que en la majoria d’entrades apareix alguna referència al passat, la qual cosa és excepcional en un diari.

Max Aub va anar anotant en els seus quaderns: impressions, opinions, projectes, experiències, comentaris sobre la seva família, la seva salut, la seva obra, i sobretot sobre política. En aquestes entrades que ell anava escrivint quasi cada dia trobem: la història de l’Espanya franquista; la història d’intel·lectuals exiliats como ell i inclús la d’alguns que es van quedar a Espanya; la història d’Europa i d’Amèrica, ja que estava informat constantment de tot; així com el que es coïa en política durant tots aquells anys. De les seves notes es desprèn que Max Aub no pensava que devia escriure’s sobre política, tot i que en les seves anotacions i articles ho fes; més bé dialogava, parlava, reflexionava, i sobretot i davant de tot deia sempre el que pensava, i la política era una qüestió que l’interessava moltíssim.

Gràcies a aquests diaris es coneix i se sap més sobre la seva persona, sobre aquest gran desconegut, encara avui, en la literatura i cultura espanyoles. Les conclusions principals que s’obtenen al llegir els seus diaris són com mai es va deixar arrastrar per ningú, com no va ser comunista però tampoc anticomunista, cosa que ningú va entendre mai, com es va declarar sempre i obertament socialista, i amic de la veritat.

Contínuament va retreure als comunistes la seva falta de decisió, de posar en pràctica les maques teories marxistes, la manca d’entusiasme i d’unió entre ells, la seva falta de “llibertat” cap a l’home, i s’enfadava amb ells doncs sempre va creure, tal i com estava la situació, que tot i amb els seus defectes eren els únics que podien vèncer el feixisme.

Continuarà ...