Capgròs
Arrel de les eleccions al Parlament de Catalunya gairebé totes les forces polítiques han mostrat la seva preocupació, malestar o intencionalitat i pretensions en relació a l’ascens de partits denominats “racistes” o postulats “anti-altres.
No hi ha cap mena de dubte que el racisme és un dels desafiaments als que s’estan afrontant les societats contemporànies, essent un fenomen que tendeix a ressorgir i a entendre’s. Per tant no és una cosa del passat ni d’altres llocs del mon. És un fet que està en progressió i resta clar que la seva explicació – tal i com posa de relleu la sociologia i les ciències socials en general- ha de ser explicat per causes de caràcter estructural (el racisme biològic és reemplaçat per un altre de tipus cultural on les relacions de grups passen a "naturalitzar-se").
Malgrat que es va deixar d’utilitzar la paraula racisme arrel dels treballs de la UNESCO als anys cinquanta i la justificació biològica ha perdut tota credibilitat, el concepte és avui dia molt viu i, malgrat que les races no existeixen, són viscudes les situacions de desigualtat generades i s’escolten als mitjans de comunicació i en alguns discursos polítics. Qualsevol científic social que vulgui utilitzar el concepte es trobarà amb una especial dificultat per l’ús i multiplicitat de significats quotidians.
Avui dia existeix una nova situació que ha estat socialment creada: antigament existia una relació entre “nosaltres” i els “estranys”, però a l’actualitat aquests estranys ja no ho son, coexisteixen amb “els nosaltres”, hi ha contactes en molts espais i poden ser de moltes formes diferents. Formen, doncs, part d’un “altres nosaltres més ampli “ i es configuren com “uns pròxims i llunyans al mateix temps”
I aquest és proper en el moment que es donen igualtats socials, professionals, relacions veïnals, convivència a les escoles... però és llunyà quan aquestes igualtats estan per sobre d’ambdós grups. I sovint aquesta situació estructural genera conflicte, perquè fins i tot un conflicte de classe intra-obrer pot ser viscut com un conflicte ètnic.
Una explicació des de models teòrics de perquè han crescut aquest fenomen en els barris de Catalunya i Espanya és per la percepció que es te dels nouvinguts - que ja no són tan nous – que amenacen el modus de vida de la població inicial de residència en aquests. Les persones migrades venen amb una intenció manifesta de millorar les seves condicions de partida, i els grups residents pretenen no perdre la seva posició inicial ni davallar algunes dimensions de la seva vida social i econòmica. Per descomptat s’accentua més en el fet d’igual en relació a la classe social.
I en aquesta percepció d’amenaces, d’intents de millora, de no perdre... hi ha diversos factors explicatius com són: el fi de la societat industrial que desestructura les relacions socials característiques d’aquesta etapa i genera d’altres tipus de relacions; el desmantellament dels Estats de Benestar que genera incertesa que es traslladen a l’àmbit social; el model de mercat de treball que genera un procés de dualització social i augment de la pobresa; la crisis econòmica que ha augmentat l’atur, la precarietat i la recerca de culpables; la crisi de les institucions públiques que troba diverses dificultats a l’hora de garantir la socialització i convivència de la ciutadania en contexts normalitzats; i l’augment de les identitats culturals i nacionalismes basats en el fets diferencialistes.
Centrant-nos en la dimensió de la crisi aquesta ha comportat que grups de persones hagin patit una gran caiguda social: molts han perdut els seus llocs de treball o els han vist amenaçats, han vist un augment de la precarietat de les condicions de treball fent que aquests siguin més vulnerables; les famílies han començat a patir situacions de privació, augment de la pobresa i exclusió social en el seu entorn familiar o veïnal...i aquests temen perdre la seva posició inicial o status quo abans de la crisi, ja que les amenaces i el risc li són molt propers o està essent una víctima d’aquesta.
Aquest tipus de racisme té un component discursiu, és a dir són idees construïdes, intencionades i no és pas un tipus de racisme organitzat i dirigit a una acció concreta d’expulsió o confrontació. Malgrat això aquests discursos són utilitzats com a denuncia cap els detentadors del poder polític, o a moviments defensors del fet migratori, perquè consideren que no fan el suficient per a defensar els seus drets, vers la visió garantista de la dels altres.
En aquests discursos la percepció és que l’altre està guanyant i pot mantenir la seva situació mentre la seva està davallant o està essent amenaçada. I aquesta població no vol quedar fora del circuit ni d’un mínim de benestar que demanda un nivell determinat de consum, salari, nivell educatiu...
En aquesta situació es dóna a més la situació que la immigració es converteix en una raça per se, ja que aquest neorracisme ofereix una categorització que fa la funcionar com un substitut a la raça, i ara tots són estrangers ja siguin treballadors o no, nascuts en un país del tercer món o a Catalunya. I fins i tot es generen una altre tipus de subcategories en la construcció de la identitat europea comuna que crea un tipus ideal comú i d’altres que no han de ser.
Diríem que la raça no existeix; però la “raça ens explica moltes coses” en relació a les desigualtats socials. Queda necessari per tant el retorn al debat polític per a desplegar polítiques públiques integrals que treballin les diferents causes d’aquests fenomen. En cas contrari és possible que avançarem cap a models de societat poc cohesionades, molt desestructurades, polaritzades, i on els drets de ciutadania i els principis d’igualtat, solidaritat... restaran més que en dubte.
Comentaris