Capgròs
La Segona República Espanyola va legalitzar l'avortament, amb Federica Montseny, dirigent de la CNT, de ministra de Sanitat. A Catalunya, el Diari de la Generalitat de l'1 de març de 1937 publicava el decret signat per Josep Tarradellas, conseller primer i anys més tard president de la Generalitat de Catalunya, amb Pere Herrera, conseller de Sanitat i Assistència Social, i Ramon Vidiella, conseller de Justícia. El decret presentava una sèrie d'articles encaminats a garantir que l'avortament es fes amb les degudes mesures higièniques i que no es perjudiqués la salut de les dones. Fèlix Martí i Ibáñez, doctor i director general de Sanitat i Assistència Social, puntualitzava que en el decret s'establia la llibertat de practicar l'avortament fos quina fos la causa que el produís, intentant acabar així amb el curanderisme assassí i dotant al proletariat d'un mitjà científic eficaç de controlar la seva natalitat, sense temor als riscos que poguessin reportar-li".
L'any 1980, Josep Tarradellas, el conseller primer de la Generalitat que havia signat aquell decret del 1937, va suspendre una campanya de planificació familiar iniciada per la Conselleria de Sanitat i Assistència social, la qual havia editat centenars de milers de cartells, enganxines, fulletons i díptics, tant en català com en castellà.
En aquells cartells es reproduïen eslògans com ara els següents: Si heu explicat als vostres fills com es fan els nens... expliqueu-los també com NO es fan, o aquest altre: Si fas l'amor no facis la guerra... als anticonceptius, o bé un altre, on figurava un llit trencat per la meitat i separat: Aquest és un mètode anticonceptiu. Però n'hi ha d'altres que són millors, per què no destrueixen les relacions de parella.
La pregunta és ¿per què un dirigent com en Tarradellas, que havia signat el decret 43 anys abans, ara actuava de censor, entre el març i l'abril del 1980? Per què la conselleria de la Generalitat Provisional recuperada era gestionada pel PSUC? Per les reaccions de convergents i democristians? Tot plegat va desembocar en la dimissió de Nolasc Acarin, un neuròleg molt reputat, ubicat suposadament en el sector leninista del PSUC, i va provocar una gran decepció. Va ser una altra peça del mosaic del desencís que vindria després sobre la transició. M'imagino com es devia sentir Lluïsa del Río, una de les feministes del PSUC, de la vocalia de dones de l'Associació de Veïns de Mataró-Centre i una de les que va treballar més en que a Mataró hi hagués el centre de planificació familiar de la Ronda Prim.
El president Tarradellas fou durament criticat per aquesta decisió, acusat de provat reaccionarisme i que la seva actitud se semblava molt a actituds anteriors ultramasclistes i que produïen tanta pena com repugnància. Tarradellas, tan encartronat i ritualista, també fou conegut per les seves dèries: les dones amb faldilla, els homes amb corbata. El Guti, però, va ser més tossut que ell.
Ara, el ministre de Justícia i suposadament moderat Ruiz Gallardón ha endegat una campanya de persecució contra les dones. Quina necessitat hi havia?
La regidora de l'Ajuntament de Mataró, d'Unió, senyora Olga Ortiz, no ha complert amb la dignitat del càrrec i hauria de plegar. Així de clar. És com el capità del vaixell italià acusat d'abandonar el Costa Concordia. Fins i tot el rei Balduí de Bèlgica va dimitir durant un dia quan la seva consciència no li permetia signar un decret del govern del seu país. La regidora en qüestió hauria de saber que fins i tot els batxillers catalans han begut de les fonts del liberalisme anglosaxó, doncs l'han d'estudiar per a la selectivitat. John Stuart Mill, un victorià eminent, seguint la tradició liberal anglesa, separava clarament entre l'esfera pública i la privada, i pregonava que una no ha d'interferir en l'altra. Va ser també qui, per influència de la seva dona, Harriet Taylor, feminista socialista, va presentar la primera llei al Parlament britànic, proposant el dret de vot a les dones. No va reeixir, però va assentar les bases per què després s'aconseguís.
A Mataró, una munió d'entitats feministes s'han unit per respondre a una nova agressió d'aquest govern neofranquista, contra l'anomenada llei Gallardón. La tradicional data del 8 de març, dia que des del 1977 l'ONU va assenyalar per dedicar-lo a la dona treballadora, s'ha ampliat a un conjunt d'activitats que han anat des del 4 fins al 28 de març. És un signe positiu de capacitat de resposta de la societat civil.
El protagonisme de les activistes dones és comprensible, però seria un error circumscriure l'atac contra la llibertat de decidir de les dones a un assumpte que pertoca només a elles, perquè penso que aquest sadisme de sotana (o de coll alçat) no va contra les dones, només, de la mateixa manera que el macartisme no va ser un atac contra els comunistes dels Estats Units, sinó contra les llibertats de tota la ciutadania. Igual succeeix amb la contrareforma laboral: no és un atac als sindicats o als que ara estan treballant, sinó que retalla els drets socials de tothom. I el mateix podem dir de la lluita de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca): també és una lluita en contra dels abusos del capital financer i en favor de les llibertats i dels drets dels ciutadans.
Si no modifiquem aquesta percepció segons la qual l'agressió contra les dones és una mena de tallafocs per tal que no arribin als homes, caurem novament en l'oblit del que ha passat ja durant la història, tal i com assenyala Silvia Federici (Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria, 2004).
La Federici relaciona obertament la relació que hi ha amb l'explotació de les dones en tots els seus angles amb la concentració del poder i acumulació de la riquesa. En comptes de veure el capitalisme com una derrota alliberadora del feudalisme, Federici interpreta l'ascens del capitalisme com un moviment reaccionari per tal d'eliminar el comunalisme, i que utilitza la discriminació de les dones per poder apropiar-se de la seva força de treball i procedir a l'acumulació originària del capital.
Si consentim en trossejar les llibertats, seguint la moda de les marques blanques i del low cost, estem admetent que també estem disposats a jibaritzar els nostres salaris, les nostres condicions socials i els nostres projectes de vida. Atemptar contra la llibertat i la dignitat de les dones és manllevar-nos el futur. De tothom.
Comentaris