Fa uns dies, a l'Spotify vaig trobar un àlbum molt antic, crec que editat el 1972, amb una magnífica portada de Llucià, en el que la Guillermina Motta i La Trinca repassaven en cançons els trets més significatius de la història de Catalunya, amb lletra de Jaume Picas i música d'Antoni Ros Marbà (Edigsa). Jo tinc enregistrat al cervell, des de ben petit, la cançó dels avantpassats ("Tot això passava abans / que hi haguessin catalans..."), i de cop em va fer gràcia de recuperar-la. Vaig sentir el disc sencer, vaig pensar que no estaria gens malament que es tornés a fer servir i, sobretot, em va sonar estrany que hi fessin servir la paraula 'moros', paraula que el pensament correcte ha eliminat del seu vocabulari i que ara només es fa servir -pel que sembla- per desqualificar.
En una de les cançons, la narradora la introdueix, entre d'altres coses, dient: "Després dels romans, que van estar-se sis segles a la península Ibèrica, van venir els visigots que eren gent del nord d’Europa. No els vam tenir gaire temps entre nosaltres perquè els sarraïns, els moros, els van treure. Ah!, però... uns altres homes del nord, els francs, van començar a empènyer els sarraïns per fer-los fora". I a la següent cançó, hi diu: "Poc a poc, els comtes catalans van anar traient els moros de la nostra terra".
Una de les característiques que haurà tingut el llenguatge si faig repàs de la meva vida és -sens dubte- el canvi substancial de les 'males paraules', si seguim el terme que utilitzava el psicoanalista Ariel C. Arango en un llibre que vaig llegir de molt jove (vegeu aquí l'edició electrònica del 2000) i que atorgava als mots tabú, als mots obscens, una capacitat alliberadora ...si eren utilitzats en comptades ocasions.
Vaig llegir fa poc (no recordo de qui ni quan) un articulista que es queixava precisament que l'excés de l'ús d'aquestes paraules li fan perdre tot l'efecte i que, fins i tot, han esdevingut mots que indiquen tot el contrari. Així, potser, que un sigui un cabró, o un puta, podria referir-se a qualitats elogioses o positives. És a dir, si perden la seva condició d'excepcionals, de lleument proscrites, si són normals a les converses d'adults o a les sèries i films, perdrien també la capacitat alliberadora de què parlava Arango. És a dir, la 'normalització' dels 'tacos' podria contribuir al tancament de determinades repressions que aquest tabú, i la seva ruptura, canalitzava. A vegades, tapar les coses és el que permet 'descobrir-les'. I sí, també es refereix a la sexualitat.
Tornem als moros. L'altre procés lingüístic, contemporani a l'anterior, és el de l'aparició de nous tabús lligats a la idea del políticament correcte. Per exemple, a Mataró fa anys hi havia el Patronat Pro-Subnormals, després va ser la Fundació pro persones amb disminució psíquica i ha acabat dient-se Fundació Maresme. Hem passat de (mal) citar els protagonistes de l'entitat a fer-los desaparèixer del nom, amb tota la bona intenció. Passa també amb els cecs (invidents), amb els malalts (utilitzant termes raríssims), etc. És obvi que amb les persones que provenen del Magrib passa quelcom semblant. Curiosament, però, la paraula 'moro' adopta el paper transgressor de les 'males paraules' i s'usa -i tant que s'usa- únicament -com deia- per blasmar-los. Té el mateix efecte psicològic i antropològic: obre també les portes d'una certa repressió interna, situa el qui ho diu "fora" del món de la correcció i apressa la resta a buscar eufemismes que mai no seran prou eficaços, i que porten a la confusió. Magribins, per exemple. però també diem 'musulmans' (quan això designa una religió) o 'immigrants' (quan es tracta d'una situació legal atribuïble a gent de moltíssimes ètnies, òbviament, inclosa la meva).
Em fa pensar, això, que quan una paraula té la desgràcia d'associar-se al llenguatge agressiu (per racisme o altres motius) l'estem regalant només a una sola intenció, la del llenguatge agressiu. Per la resta d'usos, aquesta paraula queda proscrita. I aleshores no sabem com designar algunes persones o algunes coses, persones o coses que poden .amb tanta el·lipsi- acabar desapareixent del llenguatge i, per tant, de la vida, convertint en proscrita també la seva existència com a tals. O pot complicar notablement els discursos i incrementar notablement la incertesa. "No vull que em deixis de dir 'negre', 'gitano' o 'marica' si així m'oblides" -potser haurien de dir els interessats- "només vull que no ho facis servir tan sols per insultar-me o per obviar la resta de facetes i matisos de la meva persona". I encara podríem respondre "digues-m'ho també a mi, blanc, heterosexual, del primer món, ja que no tinc cap insult que em designi i no puc posar-me al teu nivell". I sí, això també es refereix a la política.
Comentaris