Cusachs i Manent redescobreixen als mataronins el cementiri dels Caputxins

El Cementiri dels Caputxins és un dels espais més evocadors, interessants i farcits d’història i d’anècdotes de la ciutat. Però, a l’hora, és un dels més oblidats. Com un veí amb qui sempre s’ha compartit escala però de qui en desconeixem gairebé tot. El periodista i historiador Manuel Cusachs i el fotògraf Ramon Manent s’han proposat redescobrir el cementiri als seus conciutadans amb el llibre ‘Cementiri dels caputxins. Cementiri de Mataró’.   Una passejada en text i imatges “pel lloc més discret, recollit, silenciós i desconegut de la ciutat”, tal i com resa el text introductori.

“La idea d’escriure aquest llibre es remunta a Tot Sants de 2001”, relata Cusachs. L’autor es trobava al cementiri dels Caputxins quan una parella se li va atansar per preguntar-li, en la seva condició d’expert en història i personatges locals, on estava enterrat l’arquitecte i polític mataroní Josep Puig i Cadafalch. “I em vaig adonar que no sabia on descansava un dels homes més il·lustres de la ciutat”, apunta. Va ser llavors quan va començar a remenar arxius i recopilar dades  per recuperar la història, els fets, anècdotes i característiques del cementiri, així com una llista dels personatges coneguts i populars que hi estan enterrats. “Cementiri dels Caputxins. Cementiri de Mataró” és el resultat d’aquesta investigació, profusament il·lustrada amb les imatges de Ramon Manent, reconegut fotògraf mataroní especialitzat en art i arquitectura.

El cementiri de Mataró data de principis del segle XIX. El seu origen es remunta al decret de Carles III segons el qual els cementiris s’havien de construir fora dels recintes emmurallats. Es va construir seguint els patrons de l’arquitectura neoclàssica, en els terrenys de l’antic convent dels Caputxins, a partir d’un projecte de l’arquitecte Miquel Garriga, tot i que també hi van intervenir Martí Sureda i Antoni Rovira. Cusacs recull en el llibre tots aquests primers passos, i el seguit de fets històrics que s’hi han produït durant els gairebé dos segles de vida de l’equipament. Entre ells, la creació del cementiri municipal, aconfessional, l’any 1876, també conegut amb el tenebrós nom de “cementiri dels espiritistes”. “La primera persona que hi van enterrar era una dona espiritista, i d’aquí li ve”, relata Cusachs. El cementiri catòlic i el municipal van estar incomunicats –amb una breu pausa als anys de la II República- fins que el 1982, quan la parròquia de Santa Maria en cedeix la propietat a l’Ajuntament.

Història i anècdotes
El llibre també recull alguns dels enterraments més destacats que s’hi han celebrat, com el de Miquel Biada, al qual hi van assistir milers de persones. Alhora, recorre les diferents mostres d’art funerari, amb escultures d’artistes com Frederic Marés, Jordi Arenas o Jordi Puiggalí. També dedica un capítol a l’assassinat del doctor Samsó, l’1 de setembre de l’any 1936, afusellat a l’esplanada superior de l’edifici. I recorda fets històrics tan curiosos com l’enterrament de cinc australians, que van morir l’any 1944 quan l’avió militar que pilotaven va caure al mar ben a prop de la costa de Mataró. “L’objectiu és que la gent passegi pel cementiri amb el llibre a la mà, i pugui descobrir els seus racons i la gent il•lustre que hi està enterrada”, conclou l’autor.