Constitució atorgada o pactada?

Amb la presentació de la nova Constitució marroquí pel rei Mohamed VI, s’han despertat moltes reaccions. El recolzament a la mateixa està representat pels moviments polítics i el rebuig dels opositors que s’agrupen en torn al Moviment 20 de Febrer. El discurs va ser rebut amb gran alegria i satisfacció en diverses ciutats marroquines i estrangeres. Fins i tot pels opositors, Marroc està en el camí de la monarquia parlamentària com a Gran Bretanya i Espanya i tot el que requereix és paciència, no rebuig.

Observadors i polítics, ja sigui a Marroc o a l’estranger, han reconegut la importància història de la reforma constitucional. El president del govern tindrà amplis poders per dissoldre la Cambra de Representants. La nova Constitució també garanteix la independència del poder judicial lluny de la legislatura.

El repte de “Tamazight”, la llengua bereber, serà guanyat amb el reconeixement com a llengua oficial juntament amb l’àrab. En aquest aspecte la visió arabitzant de la societat no s’ha pogut imposar.
A pesar de la importància d’aquestes reformes, no obstant, alguns estimen que el rei conserva tot el poder, perquè segueix sent el comandant de les Forces Armades i també retindrà el títol d’Emir dels Creients i Cap d’estat i protector de la llibertat de practicar ritus religiosos.

El moviment 20 de febrer s’ha negat a participar per tant ha decidit boicotejar el referèndum. Aquest moviment es va radicalitzar amb el creixent nombre d’islamistes i leninistes. Segons ells, “estan en contra la constitució atorgada” i reivindiquen una carta magna democràtica, que estableixi una monarquia parlamentària clara. L’organització prohibida a Marroc “Justícia i Caritat”, opositora a la monarquia, fa poc s’ha integrat en el Moviment 20 de Febrer i considera que la nova Constitució “consagra el poder absolut del rei” i demostra que el país “encara no ha sortit de l’època de les Constitucions concedides”.

El que s’observa és que aquest moviment va augmentar poc a poc el sostre de les demandes dels manifestants fins al punt d’exigir la caiguda del règim i la sortida del rei, que és una línia vermella per la majoria dels marroquins. A Marroc el rei és símbol i guardià de la unitat nacional. És el que explica la insistència de la pluralitat ètnica i religiosa del poble marroquí. Una de les grans novetats d’aquesta constitució és que el rei “exerceix les seves missions de guardià i àrbitre” i que la “legislació és competència exclusiva del Parlament”.

Seguint amb la línia de separació de poders, el projecte de Constitució converteix el primer ministre en president del Govern, que especifica que sempre sortirà el partit més votat en unes eleccions. Per primera vegada a Marroc s’ha donat l’oportunitat als opositors d’expressar-se en els mitjans de comunicació públics, fet que ha acabat amb les seves expectatives de fer-se protagonistes i vendre al món el paper de víctimes com en el passat.

Més enllà d’aquesta nova constitució segons la qual el rei dóna més poder al Parlament, el fet és que és una Constitució amb perspectiva integrada, coherent i harmoniosa en el contingut. Els opositors volen pujar a l’onada de les revolucions al món àrab però no han d’oblidar que a Marroc no es pretén una ruptura amb el vell sistema, com va passar a Tunisia i Egipte. Y per això la Constitució tot el que ha de fer ara és reparar i intentar crear mecanismes per combatre punts fluixos del sistema. Tasca que sembla molt difícil. Però el sistema marroquí, dia a dia, mostra la seva maduresa política i cedeix espais per conquerir-ne altres.