Concert elèctric d’Amaral davant 3.000 espectadors

Les festes de Les Santes han comptat amb una diablessa d’excepció en aquesta edició. Respon al nom d’Eva Amaral, arriba de Saragossa, i vestida de llengua de foc va encendre la nit del 26 de juliol al camp de futbol de Cerdanyola. Els que en van patir les conseqüències van ser prop de 3.000 joves i no tan joves que, molt gustosament, es van deixar socarrimar la pell fins arribar a les entranyes. Les conseqüències de tan immensa cremada, un somriure d’orella a orella després de dues hores de cocció.

I no va ser un foc lent, un xup – xup d’anar fent. Tot al contrari, va anar directe a cremar tot el que es trobava per davant, amb una qualitat de so immillorable i possiblement la millor escenografia que en un concert a l’aire lliure s’ha vist mai a Mataró. Un fons que per moments recordava les grades del Liceu barceloní i donaven amplitud a l’escena, des del que sorgien mil efectes de llum i imatges que ballaven al so de les cançons, amb un predomini clar del vermell i el negre, i dues pantalles gegants a banda i banda amb una més que correcta realització de les imatges. I és que el duet format per Amaral i Juan Aguirre s’ha pres molt seriosament això del títol del seu darrer disc, Gato Negro / Dragón Rojo, i tot ho fan jugar al voltant d’aquest concepte.

El drac es va imposar clarament al gat en aquesta lluita desigual. Eva Amaral ho va donar tot dalt de l’escenari, sentint cadascuna de les cançons, com així ha de ser. Una intèrpret completa que connecta amb el públic i el fa participar de les cançons. Es pot posar en qüestió una certa “OTització” de la seva manera de fer, i t’imagines al director de tan famosa acadèmia dient-li allò de “siéntelo, deja salir tus emociones”. Home, no cal cantar un tema, tal i com va fer, agenollada i mirant al cel com si resés. Però tot això es perdona per la qualitat de la seva veu, molt personal i sobrada de registres.

Pocs grans èxits van faltar. Tot i que el darrer disc hagués pogut ocupar pràcticament tot el repertori, ja que s’hi inclouen fins a dinou cançons, el cert és que hi va haver moltes altres cançons protagonistes. Van sonar Estrella de mar, amb la parella sola a escena i amb Aguirre immens amb una acústica de dotze cordes; El universo sobre mi, que va provocar el primer gran deliri de la nit; Sin ti no soy nada, en que una oportuna ràfega de vent encara va fer més atractiva la imatge d’Eva Amaral amb els cabells onejant; o la més adolescent però conegudíssima Marta, Sebas, Guille y los demás, aquella que recorda com passaven les hores amb els seus amics. El cantant Shuarma – “el nostre professor de català”, segons Eva Amaral – va aparèixer per sorpresa per a cantar plegats Cómo hablar, en un duet força reeixit.

En definitiva, Amaral es troba en un moment molt dolç de la seva carrera i amb la maduresa justa que es trobava a faltar en algunes parts dels seus primers treballs. El públic ho va agrair vibrant com si de la segona Nit Boja d’aquestes festes es tractés.

Endarreriments i cues
I això que els assistents tenien motius per estar encesos, però en aquest cas en un sentit ben diferent. A l’arribada al recinte uns cartells anunciaven que el concert no s’iniciaria fins a 2/4 d’11, quan estava programat per a 2/4 de 10. Les portes sí que s’obririen una hora abans, però els assaigs i ajustos tècnics es van allargar més del compte, i no era fins a les 11 que sonaven els primers acords. La cua que es va formar va ser immensa: donava la volta a tot el camp de futbol i s’allargava cap al C/ Marathon, a més a més en obres i ple d’obstacles, i més enllà, davant la sorpresa dels veïns que amb prou feines podien accedir als seus habitatges. Els controls per a entrar a l’espai eren més propis d’un aeroport que d’un concert.

Però aquest no va ser l’únic element que anava dirigit a espatllar la nit. Misteriosament, i sense que vingués anunciat a cap programa, algú va ordenar que l’entrada adquirida a taquilla s’apujava fins als 32 €, quan el preu establert arreu, independentment de si era anticipada o no, era de 28 €. Una organització, doncs, que va deixar molt que desitjar, i que per sort l’èxit de la música, que diuen que pot curar tots els mals, va fer perdonar.