Comiat

Quatre anys després que fos elegit regidor, ha arribat el moment d’acomiadar-me. I ho vull fer repetint les mateixes paraules que vaig pronunciar en el darrer Ple:

Les persones que em coneixen bé, saben que no m’agraden els comiats i, menys encara, parlar de mi. Avui, però, no puc evitar-ho.

Als regidors i a les regidores que heu format part del govern us vull demanar disculpes per si, en algun moment, he dit alguna cosa que us pugui haver ferit o ofès; us ben asseguro que no era, en absolut, la meva intenció.

Als companys i a les companyes de CiU vull donar-vos les gràcies per estar al meu costat sempre que m’ha fet falta, i també pels molts i bons moments que hem passat junts. Ha estat estimulant viure amb vosaltres la il·lusió del canvi.

A tots els regidors: als del govern, als del meu grup, als dels altres grups de l’oposició i als no adscrits vull mostrar-vos el meu agraïment. No crec que sigui pedant si dic que, gràcies a cadascú i a cadascuna de vosaltres, sortiré d’aquest consistori sent una mica més savi que no pas era quan hi vaig entrar.

Aquests dies, molts de vosaltres m’heu dit que us sabia greu que no repetís com a regidor. Us ho agraeixo de tot cor, però no us en sàpiga. Els que som del món de l’esport entenem molt bé que el quart lloc, a tocar de les medalles, també forma part del joc. Demà, en la meva darrera presència com a regidor en aquest saló, assistiré a una conferència sobre Puig i Cadafalch. No hauria pogut imaginar un final millor.

En el llibre El Colós de Marussi, l’escriptor nord-americà Henry Miller va escriure, l’any 1941, que el Perigòrd – una regió occitana que fa anys em va robar el cor – “és la terra de l'encantament, gelosament guardat pels poetes i que només ells poden reivindicar (...) Crec que aquesta afable regió de França està destinada a romandre com un lloc sagrat per a l'home i que, quan la gran ciutat hagi acabat amb els poetes, els seus successors trobaran aquí refugi i aliment (...) Pot ser que algun dia França deixi d'existir, però el Perigòrd sobreviurà com sobreviuen els somnis dels que s'alimenta l'ànima dels homes”. Miller, acabava dient: “ho repeteixo, veure el Perigòrd va ser per a mi molt important: em dona esperança en el futur de la humanitat i en el futur de la terra mateixa”.

Més enllà de l’actual conjuntura econòmica, l’evolució que ha tingut la nostra societat des de la meitat del segle XX fins ara, justifica l’esperança en el futur millor que Henry Miller anhelava? Diuen que les males respostes sempre caduquen abans que les bones preguntes. En el supòsit que l’anterior ho fos (una bona pregunta) admeto que no tinc, ni tan sols, una mala resposta. En tot cas, mentre continuo buscant-la, que no em falti, ni tampoc a vosaltres, el Perigòrd.