Començar de zero

Punt i final a una història de set anys. El CE Mataró consuma amb el seu descens a la Primera Catalana un cicle iniciat per Paco Gonzalo com a president que s'ha saldat amb dos descensos i un deute multiplicat any rere any. L'entitat encara pot donar gràcies que, si no hi ha espantada d'última hora, es mantingui viva. Les il·lusions de construir un CE Mataró històric i rellevant en el futbol català han degenerat en un reguitzell de temporades on el ‘més i més', econòmicament parlant, semblava l'única via. Després arriba el Premià i amb res i menys, a nivell econòmic i de plantilla, es queda a un pas de jugar la promoció d'ascens.

Es podria repassar els motius d'aquest descens, que venen de molt lluny. Projectes a cop de talonari (generalment sense fons), de la nul·la capacitat d'explotació de l'equip dins una ciutat amb 120.000 habitants, de creure en el totxo com a gallina dels ous d'or i de fer córrer una fina cortina per negar qualsevol dels errors comesos. El CE Mataró ha anat morint lentament, i l'estabilitat de l'entitat no pot dependre d'un gol (el que va faltar davant l'Àguila l'any 2005). La pilota no entra per atzar, i justificar els mals de l'equip en l'atzar és de mal pagador.

Toca començar de zero. I començar de zero significa deixar enrere fantasmes del passat. Paco Gonzalo s'ha retirat del dia a dia, cansat i colpejat pel monstre del futbol, on hi va veure una oportunitat i on gairebé hi ha perdut la salut. Encara sort que n'ha sortit. D'altres, com Jaume Creixell, es resisteixen a passar pàgina. Ara toca que, si no vol marxar després del seu fracàs, li facin passar. Gràcies per tot. I adéu. Es va oferir a lluitar per ascendir a Tercera l'any vinent. El projecte Sardà, si és projecte de veritat, no pot comptar amb ell com a entrenador.

El tècnic demostrat enguany la seva desconfiança amb la gent de la casa. Han arribat jugadors de fora de dos en dos malgrat la promesa de “no fer volar coloms”. Tal com han vingut, han marxat. Mataronins fent gols amb el Blanes (salvat amb sis punts més que el CE Mataró) i els groc-i-negres pixant sang per perforar les porteries visitants. Confiar en la cantera no és tirar d'Oriol i Peque quan no es té res més, sinó lligar els cinc jugadors del juvenil amb els que es comptava en un principi i que haurien estat fins el final. Com Ramon, Imanol, Víctor Duran, Kiku, Sauras o Marc Esteban.

Creixell ha perdut el crèdit que tenia donant l'esquena als seus jugadors. Negant-los el suport quan es va rebaixar el sou un 20%. Tornant-los-hi a negar quan es va anunciar que no cobrarien més i muntant una plantada que a l'endemà va desfer acusant els jugadors de ser ells els ideòlegs (quan va sortir de viva veu el propi tècnic a anunciar-ho). Això, sumat als espectacles en rodes de premsa i a les picabaralles que agafa de tant amb tant amb els aficionats, el deixen bastant apartat del projecte Sardà que vol regenerar l'entitat.

Diumenge va tornar a recordar que ell va marxar del Sant Andreu (on no el volen veure ni en pintura) deixant l'equip amb 29 punts, i que el problema va ser que en la segona volta es van fer només 14 punts. El que sempre, sempre, s'oblida d'explicar Creixell, és que va deixar el Sant Andreu, un equip fet per pujar, a sis punts de l'ascens però a cinc del descens. I va marxar de secretari tècnic després d'haver aconseguit quatre dels últims 24 punts que havia disputat. Això sense comptar que l'elecció de l'entrenador que va fer 14 punts també va ser responsabilitat seva.

Els números són sensiblement diferents vist així. Creixell, l'home que va abandonar el CE Mataró el 2005 perquè la salut no li permetia entrenar més i a la setmana següent firmava com a secretari tècnic del Sant Andreu, on mesos després tornava a fer d'entrenador, ha de tancar ja la seva relació amb el CE Mataró. Com a part responsable, no única, de la situació de l'equip, toca assumir-ho. La història ja el recordarà pels seus èxits a la capital del Maresme. Sempre i quan no s'escarrassi a empitjorar-ho més.

S'entra ara en un període incert. Després de paraules, és l'hora de veure els fets de Lluís Sardà. Pagar als jugadors, afrontar el judici amb l'equip de la temporada passada i començar a mostrar les cartes: director esportiu, primer equip, junta directiva. Amb el calor de la competició s'ha pogut demorar l'anunci, però ara mateix només queda saber qui s'encarregarà de tornar a Tercera i recuperar un futbol base malmès pels esdeveniments d'aquesta temporada. Fins que no es conegui sobre el paper les idees de Sardà, el club seguirà immers en una situació de paràlisi. Situació que es començarà a desencallar aquesta mateixa setmana. Cap a bé o cap a malament.

Només resta donar les gràcies als jugadors per lluitar fins el final. Als de la casa per defensar el que és seu i donar el punt romàntic a una categoria cada cop més grisa. I els de fora, menció especial a jugadors com May, Salvanyà, Enric, Mechi, (presents des de la primera jornada), per seguir defensant el color groc-i-negre quan podien escapar. Amb baixes, lesions, sense ni un euro i a contracorrent. Descendits. Però els jugadors, només ells, poden estar amb el cap ben alt.