Ciutadans del món?

La classe política sembla feliç posant sobre la taula temes conflictius, cosa lògica doncs cobren per preocupar-se de nosaltres o, si més no, fer veure que es preocupen; és la recerca, segons ells, d'allò que interessa als ciutadans. Així doncs, ara resulta que el que ens interessa és sortir de la crisi fent tornar els immigrants a casa. Per alguns, denunciar els il.legals mitjançant el padró municipal és una sol·lució o al menys una part d'ella, i la raó esgrimida és, pel que es veu, purament econòmica.

El tema no és baladí, hem estat vivint durant anys per sobre de les nostres possibilitats i molta gent s'està quedant ara sense feina. És, però, temptador en aquestes circumstàncies assenyalar amb el dit a aquells que no tenen ni veu ni vot i fer ús de la demagògia. La discussió amaga importants conceptes, com ara: quin tipus de model social volem? com volem gestionar les nostres desigualtats?. Fins a quin punt estem disposats a cedir una part del nostre benestar per tal que hi hagin d'altres que en puguin gaudir? Hi ha qui pensa que el sistemes públics, bàsicament salut i educació, no poden mantenir el costos actuals. Per tant, s'ha de prioritzar (com es diria en llenguatge empresarial) i una manera és fer passar al davant els d'aquí deixant enrere els d'allà.

No tenim res més original? Algú ens vol fer creure que el nostre benestar depèn de que un senegalès o un marroquí torni al seu país? Quin dret tenim sobre una persona que l'únic delicte que ha comès és voler un futur millor? No volem per a nosaltres i pels nostres també el millor per l'endemà? Aquell que vingui a guanyar-se les garrofes aquí es mereix tot el respecte. I de drets i obligacions, com qualsevol altra ciutadà.

A l'antiga Grècia, Diògenes ja es sentia ciutadà del mon; Kant parlava també, vint segles més tard, de la ciutadania mundial. A hores d'ara, sembla que no hem avançat gaire.