Cinefilia explícita

Amb ‘La invenció de Hugo’, Martin Scorsese dóna sortida de forma més explícita a la cinefília que inunda des de sempre la seva filmografia. Més explícita, perquè aquí l’homenatge porta nom i cognom, el del pioner del cinema mut George Méliès, el pare de la línia més fantàstica del cinema i autor, entre centenars d’altres, de la mítica ‘Viatge a la lluna’. A partir de la novel·la gràfica de Brian Selznick, Scorsese converteix aquest film d’aventures juvenils en tot un cant a la màgia del cinema i el seu poder reparador, i per extensió, en una defensa de la ficció en totes les seves formes (deliciosa reivindicació del poder dels llibres amb un imponent Christopher Lee fent de llibreter) com una via per somiar i enriquir-se com a persones. NO és habitual trobar en la filmografia d’Scorsese pel·lícules de caire tan “familiar”, però és evident que l’interés del director recau en la reivindicació cinèfila. Ho fa, com en un altre nivell també ho fa ‘The artist’, mirant cap el passat en un moment en què la crisi també passa per Hollywood i la indústria intenta explorar nous camins –el 3D, per exemple- per tirar endavant. Però a banda, hi ha a ‘Hugo’ un parell de missatges implícits que Scorsese també ens vol enviar. Per un costat, la necessitat de preservar i divulgar el patrimoni fílmic, una tasca que Scorsese realitza des de fa anys amb la recuperació de clàssics i els seus documentals sobre el cinema. Per altre, la reivindicació del geni de passat gloriós que ha caigut en l’oblit, amb qui potser el director de 'Taxi Driver' se sent una mica identificat.

espaiisidor.blogspot.com