Castells a les venes

Ariadna Lligonya, Marta Clos, Miquel Cano i Sebastian Burchardt són quatre components de la Colla Castellera Capgrossos de Mataró dels centenars que al llarg de la temporada recorren pobles i ciutats lluint camisa de color blau marí i amb la faixa ben ajustada. Quatre practicants d’una activitat que conté ingredients esportius, folklòrics, festius, arquitectònics i podríem dir que fins i tot circenses, i en la que el que importa és el col·lectiu: ningú no és imprescindible però tothom és necessari. El món dels castells torna a estar de moda - si és que mai ho ha deixat d’estar en els darrers 20 anys -, amb les espectaculars i algunes inèdites construccions de la temporada passada i amb la declaració per part de la UNESCO del fet casteller com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat; i els Capgrossos, lluny de ser convidats de pedra a la festa, han estat directes protagonistes i partícips dels èxits.

La temporada 2011, la del 15è aniversari dels mataronins, ja fa algunes setmanes que rutlla, i cada dimarts i cada divendres l’Ariadna és ben puntual a les vuit del vespre al local d’assaig dels Capgrossos. Sempre amb el seu casc, és la més menuda, d’edat i de mida, dels nostres quatre protagonistes, però a la plaça de ben segur la veuran més persones que a tots els altres, ja que en moltes construccions s’enfila fins dalt de tot: l’Ariadna té 8 anys i fa d’enxaneta. “Si ara els pares em diguessin que s’ha acabat fer castells, m’enfadaria molt!”, diu fent cara de no voler-s’ho ni imaginar. I és que l’Ariadna es va sentir castellera des del primer moment: “Fa dos anys el meu tiet em va portar a veure castells i em van venir moltes ganes d’escalar, d’enfilar-m’hi. No em fa por, tot i que segons quin castell he de coronar em poso una mica més nerviosa, però m’ho passo molt bé”. Per a que uns siguin a dalt, d’altres han de ser a baix, i Marta Clos, que fa set anys que forma part de la colla, acostuma a tenir una posició no apte per a claustrofòbics, fa de crossa, al bell mig de la pinya, i sota l’aixella del baix. “El pes que s’ha d’aguantar és molt gran, i hi ha moments que sembla que no puguis respirar. Si el castell cau, aleshores encara ho passes una mica més malament...”, comenta. Explicat d’aquesta manera, no és estrany que el lector escèptic del fet casteller encara li costi més d’entendre la passió d’aquests milers de persones d’arreu dels Països Catalans que durant molts mesos s’enfaixen i s’enfilen uns damunt dels altres. “Penso que el formar part d’un col•lectiu és un tema molt humà així com el sentir-se útil i valorat, a banda dels moments de gran emoció que comporta fer castells”, considera Clos.

Maresmencs i de més enllà
Per a Miquel Cano, un ‘capgròs’ amb tot just un any de trajectòria a la colla i a qui aquest ‘hobby’ li ha picat fort, no perdent-se cap assaig ni actuació ni les sessions de l’Escola de Castells, participar en les torres humanes “té un component molt potent de superació, una cosa que tots portem dins, i penso que aquest és un dels secrets que enganxi tant”. Membre de la pinya i del folre quan convé, creu que “una persona que vegi per primera vegada un castell en directe, difícilment no se li remourà res. Jo vaig quedar fascinat, i quan em vaig adonar que consultava abans què havien fet els Capgrossos aquell cap de setmana que no pas el Barça, vaig tenir clar que volia formar part de la colla”. D’aquest temps ja en guarda molts moments per al record, però en destaca en primera posició quan “al cap de poques setmanes de ser-hi una canalla em va venir a abraçar després de fer un castell. En aquell moment vaig sentir-me plenament part del grup”.

Cano va néixer a Badalona i viu a Montgat. Els Capgrossos sempre han tingut la vocació de ser una colla no només de la ciutat sinó també de la comarca, i a les seves files hi ha gent d’un munt de municipis del Maresme. El que segurament no es podien imaginar els seus fundadors és que molts dels futurs components farien l’esforç de desplaçar-se per a cada assaig des de més lluny, com ara de Cardedeu, Cerdanyola del Vallès, o Santa Coloma de Gramanet, entre d’altres. Ni que n’acabarien formant part malians, alemanys, marroquins o nordamericans, que han trobat en la colla un element d’integració a la ciutat i al país. Sebastian Burchardt és de Hannover i va arribar a Mataró l’any 2007. “Vaig quedar pres des del primer moment que vaig veure les construccions, i m’hi vaig apuntar de seguida que em van acompanyar a un assaig. M’ha servit per conèixer molta gent, per recórrer el país, i també per aprendre el català”, explica en la llengua de Verdaguer. La seva passió pels castells – diu que difícilment oblidarà mai l’emoció que va sentir durant el primer Concurs de Tarragona en el que va ser present, l’any 2008, o en la torre de 9 amb folre i manilles del dia de Tots Sants de l’any passat – no evita però que els seus amics alemanys en facin broma quan els ho explica: “Em pregunten si m’he tornat boig. Tot i així, quan n’han vingut a Catalunya i els he portat a veure-ho també han al·lucinat”.

Des del rovell de la pinya, des d’un rengle, des del folre o des del cim, tots quatre posaran el seu gra de sorra colze a colze amb molts altres Capgrossos per tal que aquest 2011 es repeteixin els èxits de la temporada anterior. Tenen per davant una trentena d’actuacions i mig any en què els castells els corren per les venes.